L´exercici de la docència no passa per una de les etapes més fàcils ni més lluïdes socialment. En fer les comparacions entre els sistemes educatius que puntuen malament a l´hora de fer avaluacions de caire internacional (com ara les proves PISA) i els que puntuen millor, sempre hi apareix (tot i que moltes vegades passa completament inadvertit) l´aspecte de l´estatus, del rol del mestre dins la societat. A les societats on hi ha un sistema educatiu que funciona, els professionals de l´Educació són valorats socialment, mentre que als llocs on funciona menys bé (diguem-ho així, pietosament), el reconeixement social dels mestres resulta més dubtós.
A la nostra societat, complexa i polimorfa, existeixen molts elements que constitueixen traves importants per a l´exercici de la professió docent. Algunes tenen a veure amb les característiques específiques de la societat, i d´altres amb condicionants més aviat locals, propis de cada lloc específic. Entre nosaltres en podem observar dels dos tipus.
S´ha dit i repetit moltes vegades que l´Educació requereix passió per part dels que s´hi dediquen (o, com a mínim, un grau elevat de motivació). Difícilment, sense aquesta actitud positiva, es pot aguantar anys i panys fent feina en aquest camp. Però dins el sistema mateix hi ha elements que contribueixen a minvar aquesta passió, a apagar el foc que hom pugui portar a l´interior a l´hora d´intentar desenvolupar una feina tan apassionant com aquesta. Des del meu punt de vista, una de les primeres traves, dels primers rajos d´aigua freda que cauen inexorablement sobre la passió per l´Educació ve de l´excés de burocràcia. Ens passam més temps omplint papers que no fent la nostra feina. La burocràcia s´ha anat desfermant de manera que, a hores d´ara, ja sembla pràcticament incontrolable. Des del meu modest punt de vista, l´Educació hauria de copiar alguns funcionaments elementals: per exemple, una acta de qualsevol reunió (siga claustre, consell escolar, reunió de departament, etc) mai no hauria de tenir més d´un full i hauria de ser, sempre, absolutament telegràfica.
Les programacions de departament també haurien de ser telegràfiques. Avui hi ha programacions de tres-centes pàgines, que ningú no consulta ni utilitza. Però que deixa penjades perquè així sembla, com diu un col·lega de claustre, que tothom està més tranquil. Haurien d´estar totalment prohibides les graelles, i s´hauria de desterrar el llenguatge burocràtic, que no significa res però que permet que els que exerceixen la professió docent generin un argot diferent del comú de la societat. En qualsevol cas, una programació mai no hauria de ser més llarga que l´índex d´un llibre de text una mica complex.
Juntament amb la burocràcia, patim la dimissió de les famílies. Fa anys, vaig escriure sobre la dimissió dels pares i pens que, durant l´interregne, si res ha passat ha set que encara s´ha accentuat. Bona part de la nostra societat ha delegat en el sistema educatiu la responsabilitat de l´educació dels infants. Però hi ha elements constituents de la bona educació d´una persona que no s´han d´aprendre a l´escola: ja s´han de dur incorporats de casa. Saludar quan entres, demanar permís per entrar si una classe ja ha començat, no parlar quan no toca, respectar els torns de paraula dels altres, etc s´han de portar incorporats de casa. Malauradament, emperò, no tenim manera d´exigir responsabilitats parentals, quan ens arriben alumnes maleducats. Els hem d´aguantar i, endemés, se suposa que tenim al nostre davant la comesa (sovent impossible) de treure´ls del sistema convertits en persones educadetes.
I, per si això fos poc, comptam, des del meu punt de vista, amb un dèficit important d´investigació sobre Educació. Per això ens poden entabanar amb qualsevol cosa. I tenim poques maneres amb un mínim de consistència científica de poder fer front a aquests entabanaments. Moltes vegades es promouen metodologies i maneres de fer que no tenen res a veure amb l´efectivitat educativa, sinó que guarden relació amb determinats catecismes (de vegades fins i tot reivindicats com a progressistes). Particularment, consider que la sistematització de la tasca docent ha d´anar lligada a una major inversió en investigació al voltant de l´Educació, de manera que els sistemes i maneres de fer no guardin relació amb opinions sempre discutibles, sinó que comptin amb una base científica mínimament sòlida.
Certament, el nostre sistema educatiu pateix moltes més traves, i de moltes característiques diferents. Ja n´hem comentat d´altres, més de caire social, en anteriors articles. Però aquestes que comentam avui, des del meu punt de vista, no són menors. I fan que la feina dels mestres sigui menys eficient.
