Si ens remuntam a l´etimologia, que sempre ens ofereix qualque pista sobre els fets, per insignificant que sigui, veurem que treball està relacionat amb una casta de tortura, per tant un afer d´allò rebutjable i negatiu. No s´oblidi tampoc que, quan Jahvè va expulsar Adam i Eva del paradís terrenal, els va predir que suarien ferm per guanyar-se les sopes, a còpia de pencar. La tradició ha estat respectada; molts ciutadans d´arreu veuen el treball com un càstig inevitable, un calvari quotidià que, a vegades, ens corroeix l´ànima i el cos, ens infecta de malalties i dolences que mai no s´acaben.
Tenen molt guanyat aquells qui, a pesar de les dificultats, de sous malpagats, d´horaris inhumans, de caps insuportables, gaudeixen del treball que fan. No es queixen de res, ni de ningú, i excel·leixen en el dia a dia. Fan, la veritat sigui dita, una enveja sana. Potser, com se´n deia temps ha, es tracti de gent amb vocació; en solien tenir, de fusta vocacional, els cridats a seguir una carrera religiosa, ara en hores baixes; un cert costum alhora sol atribuir als metges i mestres una voluntat de dedicació a l´ofici que, dit sigui de passada, no s´adiu en el reconeixement social ni, per descomptat, amb les retribucions, si es compara amb altres col·lectius, que, pel que es veu, estan mancats d´esperit vocacional i voluntat de servei a la comunitat. No són pocs els mestres que, en èpoques de vaques grasses, eren ridiculitzats dins les aules per fills, malcriats i malfeiners, els pares dels quals omplien de pisos i adossats el territori a un preu insultant, i ells, els cadells, de qualque manera havien de fer-se notar, presentant-se a l´institut amb cotxes de gamma alta, mòbils de darrera generació o ufanar-se de viatges als antípodes en els ponts del curs; com a mínim, el mestre tenia uns exàmens menys a corregir.
Tanta fixació antitreball i, tanmateix, el necessitam per no caure en la indigència. Prou sabem que els temps han canviat, d´una manera que no comptàvem; a una velocitat que ens ha deixat a tots plegats descol·locats. Per simplificar, també, per no prendre-hi mal (ras i curt; les darreres estatístiques indiquen que els rics, de cada dia ho són més, que gairebé en surten de davall les pedres), diguem que el treball escasseja, o, potser, el que passa és que hi ha el mateix treball de sempre, però amb més gent que vol arribar a final de mes. De petits vàrem aprendre que una persona ociosa, o malfeinera, és mala peça al teler; d´al·lots els vèiem pul·lulant tot lo dia per les tavernes, jugant-s´ho tot al vici i a la mala vida. Per desgràcia, avui sabem que som molts els ciutadans desesperats perquè no tenen feina, o amb l´han de fer en unes condicions laborals infrahumanes; no caurem en la demagògia ni en la destralada fàcil de dir que el món és ple de paràsits, que si volen treball en trobaran sense cap problema o que els subsidis són una trampa, que pagam entre tots, per incitar encara més a la vagància.
Intuïm que el pastís laboral s´haurà de repartir vulguem o no, i comportarà renúncies. Ja hi ha qui es prepara pel que pugi esdevenir; a tall d´exemple a Nova Zelanda hi ha empreses que han començat a fer setmanes laborals de 4 dies (a Suècia la cosa no va funcionar), amb el sou intacte respecte d´abans, sense necessitat de contractar nou personal; amb l´afegit que la producció no ha minvat, mentre altres variables com l´estrès, el compromís amb l´empresa, o el clima laboral han millorat. Pareix que per aquí s´ha arribat a plantejar, però, la iniciativa està enrocada en mans de la comissió d´experts habitual, tan inútil com els polítics que l´ha nomenada.
