A què ens referim quan parlam de contencions mecàniques? A què et lliguin de peus, canells i tors en un llit d´un hospital psiquiàtric o d´una residència geriàtrica. És una pràctica rutinària en el nostre país que suposadament es realitza per controlar situacions on la persona posa en risc la seva integritat física o la d´altres persones.
Quan et tenen lligat perds autonomia, identitat i llibertats de moviment i de pensament, per tant es pot dir ben clar i fort que aquesta pràctica vulnera els drets humans de les persones i que suposa una pràctica de tortura, com bé va declarar l´ONU l´any 2013 a l´informe del Relator Especial sobre la tortura i altres tractes o penes cruels, inhumanes o degradants, Juan E. Méndez. Segons el nord-americà Centre Nacional per la Informació Biotecnològica, a Europa, el 79% dels pacients continguts varen referir efectes posttraumàtics. Els traumes d´aquesta mesura coercitiva no només són per al pacient, sinó també els pateixen els seus éssers estimats.
Fa quatre anys em varen diagnosticar un trastorn mental. A principis d´any, vaig ingressar de forma voluntària en la Unitat d´Aguts d´un hospital psiquiàtric aquí a Mallorca. Era la segona vegada que ingressava, per tant, ja no era una inexperta en aquell sistema, ja tenia referències i em coneixia més a mi i a la meva malaltia. Ningú ha d´oblidar que com a pacients de salut mental, també tenim veu, capacitats i drets, i això ningú hauria de poder arrabassar-t´ho. La primera nit d´estar allà ja varen donar l´avís de lligar-me. Un grup de cinc persones varen venir a per mi, em vaig sentir com si fos un animal i haguessin de caçar-me. En aquell moment em sentia en perill, més que abans d´entrar. No oblidem que vaig anar a demanar ajuda perquè estava en ple brot psicòtic i a fora sentia que corríem perill. Em varen punxar una medicació fins que em vaig quedar totalment anul·lada, controlada i finalment adormida. Diria que vaig estar unes 24 hores continguda. Els meus deliris estaven a flor de pell i s´accentuaren més amb aquesta situació. Al començament, després de diversos intents i de maltractar-me els canells vaig aconseguir amollar-me un braç per poder tocar el timbre i la resposta del personal fou fermar-me encara més fort. No em varen deslligar ni per anar al lavabo, ni per dutxar-me, ni per menjar, ni per veure a la meva família, ni per fer-me les analítiques, ni per fumar, ni per beure. Fou una situació denigrant i deshumanitzadora. En aquells moments, necessitava companyia, comunicació i persones conegudes, sobretot, en aquells moments necessitava una abraçada i unes paraules de la meva família a qui varen denegar l´accés de visites i no varen mantenir informada del que estava passant de forma clara.
I jo seguesc sense explicar-me per què encara en el nostre país se segueix perpetuant aquesta pràctica de tortura legal. Ja sé que estem lluny cultural, política, social i econòmicament dels països a on la tenen prohibida o legislada, malgrat això, sempre hi ha formes de reciclar-se i reinventar-se. Existeixen iniciatives on posen al pacient com a protagonista del seu procés i et miren més enllà dels símptomes com el Diàleg Obert. També coneixem l´experiència positiva de la doctora Ana Urrutia Beaskoa, qui inicià una revolució en la cura a les persones en residències per a gent gran i en altres serveis sociosanitaris on també suprimeix per complet les contencions mecàniques.
M´agradaria també anomenar la Campanya #0Contenciones de Locomun, una campanya que recull testimonis en primera persona per donar visibilitat a la causa, defensar els nostres drets i aconseguir fer de les contencions mecàniques una pràctica del passat. Una altra campanya que també ha arribat amb força és la de #MeMad, campanya que continua reunint testimonis en primera persona en les xarxes socials.
Construïm entre totes i tots una societat més justa i digna, una societat més humana, igualitària i solidària. Amb una perspectiva humanista, sistèmica, optimista i socioconstruccionista es pot aconseguir!
