Amb to solemne (no diríem de cap manera que no els falta raó, a qui ho sostenen) llegim i escoltam que si les paraules, enteses com a metàfora del llenguatge en general, perden el significat i el sentit originaris, malament anam; vol dir que es trastoquen valors nobles i significatius de la realitat mateixa; i aquests nous significats passen a ser ja canònics, per molt que ens treguin de solc. Així, quan sentim a dir a un polític que ha assumit "responsabilitats", hem de donar gràcies pel fet que en quedin d'"irresponsables"; o bé quan hi ha qui s'escarrassa a tort i a dret a fer-nos creure que la justícia és "independent", beneïm de tot cor que pul·lulin per la vinyes del senyor professionals de la justícia d'allò més "dependents", dels seus sabers i competència en les envitricollades dreceres de la legislació, aliens als capricis i voluntats dels qui tallen el bacallà a l'engròs.
Per a les gents de bona voluntat (no fa falta tampoc que ca seva estigui plena de títols universitaris) les paraules, més o menys, signifiquen allò que, a dreta llei, han de significar, perquè, adesiara, consulten els bons diccionaris (els diccionaris són plens de paraules gratis i certes, que cantaven els d'Antònia Font), o no han oblidat les lliçons de gramàtica dels bons mestres; saben de cert el sentit exacte del terme "pobresa", o posats a fer, de "cop d'estat", més si s'estrevé que es tenen padrins o repadrins, des de fa cosa de vuitanta anys, desapareguts a qualque racó de camí o qualque tomba malgirbada de cementeri.
Dèiem que coneixíem qui eren els pobres; tot i que la paradoxa era que nosaltres mateixos no podíem exhibir cap casta de luxes ni de riqueses; gràcies siguin donades perquè vàrem poder tirar amb el mínim de decòrum. En tot cas, dins la nostra casolana i elemental educació cristiana teníem com a assumit, tot i ser uns adolescents imberbes i desinformats, que havíem de tenir una espècie de solidaritat i empatia amb els qui a la vida no havíem tengut la sort de nosaltres. Per paga, les monges que ens feien de mestres (que, amb tota seguretat, no tenien cap casta de formació ni habilitació per exercir-ne la professió; malgrat tot, hem sortit una mica condrets) ens feien fer, al llarg del curs, un seguit de processons pel poble, guardioles en mà, per recollir quatre cèntims per als "negrets", gràcies als quals, suposàvem, podrien tenir una temporada plat calent a taula, o comprar un grapat de roba que els cobrissin les vergonyes; els fèiem anant pel món despullats, talment els salvatges que vendrien a ser.
No importa recordar que un dels mecanismes, potser d'autodefensa, potser d'hipocresia, que tenen les societats és la creació de tabús i de prejudicis. S'ha dit, a tall d'exemple, i bé que ens la menjam cada dia a còpia d'imatges de fort impacte, que la mort n'és un, d'aquests tabús; ens arriba, la veim ensumar la carnassa, però no en parlam. Igual amb la pobresa; la podem maquillar de múltiples maneres; per contra, es diria que de cada dia n'hi ha més, de pobres. Més que de rics, que, per cert, tot i la crisi, n'han sortit de davall les pedres.
Suposam que després de tantes mentides i tantes paraules eixorques poc esperam dels polítics; així, doncs, tot i que se li agraeix el gest, deuen ser gesticulació pura, idees cuinades pels assessors de nòmina insultant, les recents propostes del president de França, Emmanuel Macron, a què dedicarà una bona tallada de diners públics, d'eradicar-ne la pobresa en una generació. Tant de bo els nostres ulls pecadors ho vessin.
