Entre d'altres, un dels àmbits de reflexió filosòfica més interessants dels darrers temps és el que se centra en la figura de l'Altre, diguem-ho, com no podia ser altrament, en majúscules i sense perfilar cap altre matís; els lectors interessats segur que faran la passa per compte propi, si en volen saber noves. Els altres sempre són i, han de ser, el nostre mirall; com es lògic, res té a veure tot plegat amb allò tan tradicional i nostrat d'actuar guiats sempre amb la mosca rere l'orella del que en diran o pensaran els altres. Dada que indica, d'entrada, que no en tenim gaire bona opinió, dels altres.
Als qui ens vàrem educar, és una manera de dir-ho, dins els motlos de la doctrina cristina, casolana i sense cap ànim dogmàtic ni amb ínfules de supèrbia, bé que ens recordaven a tort i a dret el precepte aquell que ens impel·lia a estimar el proïsme com a nosaltres mateixos. Volent donar a entendre, més o menys, que tots érem iguals a la gran vinya del senyor, i que els nostres parers i punts de vista no eren per força ni millors i ni més condrets que els dels nostres veïnats i amics. Amb el temps, vàrem entendre que no era una lliçó desencaminada; al cap i a la fi, la vida és un grapat de visions i concepcions diferents del món; si sempre ens encaparrotam que la nostres sigui les úniques bones i certes pocs amics farem. S'ha dit que, entre els destacats assoliments de la cultura occidental, hi hem de considerar la forma del diàleg, amb pare fundador Plató al capdavant, com a canal de pensament, com una de les maneres, potser de manera il·lusòria, d'arribar a la veritat. Amb un regust un si és no és existencialista s'ha considerat el diàleg com l'encontre entre dues vides, que, al final, aconsegueixen un acord harmònic.
Els altres ens limiten, en un sentit positiu, són l'ombra que ens persegueix i que gairebé ens interpel·la cada instant sobre si hem escollit la drecera adequada. Seria bo que sempre ho tenguéssim en compte; per molts esforços que hi posem a, per exemple, tenir l'opinió més «original» o heterodoxa, a trobar els caires mai vists als obstacles més inesperats, tot d'una toparem amb una altra manera de veure el cas, d'enfocar noves perspectives, amb tota seguretat molts millors i més sensates que les nostres. Sobretot allunyem del nostre horitzó la dèria de voler tenir sempre raó, com els nins petits. Ja no parlem quan el que hi ha en joc són conflictes sociopolítics de gran calatge; a la llarga davant la força bruta, la voluntat de fer mal o arrasar l'enemic, l'arma més efectiva per solucionar-ho tot plegat ha estat el diàleg. Ara sovint gràcies a les estratègies de la figura del mediador, que tant de mèrits té.
Posar-nos sempre que sigui necessari dins la pell d'altri és la mesura raonable per mesurar la nostra, diguem-ne, bondat o maldat. Es diria que la immensa majoria ens sentim ben a ple, fins i tot, contents de nosaltres mateixos, quan hem pogut ajudar a qui ho requereix, quan l'hem tret del pou negre de la desgràcia o el patiment. Des d'un poc temps ençà, però, veus diferents alerten que s'ha començat a detectar el que s'ha anomenat fatiga de la compassió; les nostres nostres reserves d'empatia duen camí d'esgotar-se, a causa sobretot de la sobreexposició diària a notícies negatives; provoquen una espècie de col·lapse a les nostres capacitats de solidaritat i estimació, perquè veim que la nostra aportació seria inútil, dins aquesta maremàgnum de destrossa. Hi hi que parla també de dèficits en l'educació emocional. En cap cas, hem de desistir; l'Altre sempre val la pena.
