A la localitat de Punakaiki, a la costa oest de Nova Zelanda, hi ha una gran rivalitat entre dues faccions polítiques: els probritànics i els promaorís. A més de rivalitat, la gran igualtat entre els votants d´una i altra opció fa que cada quatre anys les distàncies siguin mínimes i el resultat es decideixi per pocs vots. Aquesta tessitura provoca successius canvis de govern en cada procés electoral, fet que ocasiona modificacions normatives de legislatura en legislatura. La més cridanera de totes és la del canvi en la direcció de la circulació dels vehicles. En guanyar les eleccions els probritànics, s´ha de conduir obligatòriament per l´esquerra, com es fa al Regne Unit. En guanyar els promaorís, la conducció passa a ser per la dreta, tal i com ocorre en la resta del món que no és excolònia britànica. És evident que això suposa una sèrie de situacions perilloses pels seus habitants: accidents causats per la costum de circular per una banda de la carretera quan, en aquell moment i pel recent canvi, s´ha de fer per l´altre costat; atropellaments de vianants que no miren en la direcció adequada en creuar la calçada; rodones que els conductors realitzen a l´inrevés.
L´absurditat dels fets haurà provocat que us pregunteu si la història és vertadera o no? Efectivament, és falsa. Encara que més absurd és el que passa amb l´educació a les nostres terres i ho tenim assumit com a normal. En aquesta població de Nova Zelanda no ocorren aquests fets. Sí que succeeixen, però, a l´estat espanyol i a Balears. I aquesta sí que és una història real. Tristament real. Aquesta introducció inventada és la viva imatge del nostre sistema educatiu. És el que anomén "efecte pèndol". Les modificacions en la normativa educativa cada vegada que hi ha canvi de partits al govern. Avui conduïm per la dreta, demà ho fem per l´esquerra. I això també produeix situacions perilloses. Encara que no ho sembli, molt més temeràries que accidents, atropellaments o ensurts. Aquí i ara provoca un sistema educatiu obsolet, esgotat, anacrònic, precari i encara, apedaçat. Amb el risc que això provoca pels nostres infants, i en definitiva, per la nostra societat.
Al seu llibre Better: A surgeon´s notes on performance, el cirurgià Atul Gawande explica (i aquesta vegada els fets són certs) que cada any, dos milions de nord-americans contreien infeccions als hospitals. D´aquests, moria un xifra que fa feredat per una societat tan avançada: 90.000 persones. Per eradicar aquesta alta xifra de mortaldat, es varen determinar tot tipus d´ordres i prescripcions. Tots els preceptes varen ser implementats amb la mateixa direcció: de dalt cap a baix. Aquestes reformes, però, no varen tenir gaire impacte. L´autor afirma que si s´haguessin seguit els protocols, haurien invertit un terç de la seua jornada laboral en rentar-se les mans. Fins que Jon Lloyd, un cirurgià de Pittsburg va intentar realitzar un canvi als costums, basant-se més en les habilitats i els coneixements del personal, que en el dictat d´ordres de com emprendre els canvis. En qüestió d´un any, les morts per infeccions varen baixar gairebé a zero. En l´analogia educativa, i tal i com diuen els experts en educació Andy Hargreaves i Dennis Shirley a La cuarta via, "les dades estadístiques han de ser combinades amb judicis professionals en una cultura d´aprenentatge compartit i sentit comú". Això és, contribuir entre tothom a la solució del problema. Deixar de decretar possibles solucions sense la intervenció dels implicats. Tal i com indiquen amb diferents exemples els autors, ni les decisions preses de dalt cap a baix ni la millora docent per si sola, aconsegueixen una millora del sistema. Per tant, s´ha de permetre que les comunitats educatives puguin participar, col·laborar i desenvolupar les decisions que es prenguin, i no simplement aplicar aquelles que uns altres han imposat.
Aquestes històries ens han servit com a imatges per comprendre quines són dues de les claus de la millora dels sistemes educatius. Tal vegada, les més potents. Són molts els experts i estudiosos (a banda dels que acabam d´esmentar) que coincideixen en aquestes màximes. I d´aquí la importància de tenir un moviment i un document com el d´Illes per un pacte a les Illes Balears. A la introducció del text de pacte educatiu s´explicita que el sistema educatiu ha de tenir estabilitat, "amb la finalitat que els principis que sustenten científicament les decisions que s´adopten en matèria de desplegament normatiu no es vegin afectats de manera recurrent pels canvis legítims de govern o dels titulars dels òrgans de l´Administració". I que aquesta s´ha de sustentar "en la participació efectiva, real i democràtica, de tots els actors implicats, per tal que en l´aplicació dels acords i en la gestió educativa les famílies i la societat se sentin plenament implicades, al costat dels professionals docents i de l´Administració". Diana. Just el que arreu del món ens indiquen experts com Hargreaves i Shirley, responsables de notables èxits a diferents sistemes educatius.
Ara que han acabat les ponències a la comissió del Parlament sobre el pacte, tot i sabent el que diuen els experts internacionals en millora de sistemes educatius, apareixen algunes qüestions: seran capaços els partits polítics d´estar a l´alçada del moviment educatiu? Seguiran sense escoltar els que estan implicats en l´educació per construir el sistema conjuntament amb l´administració? Deixaran participar de veritat a la comunitat educativa? Sabran bastir un sistema educatiu estable, participatiu i del segle XXI? En definitiva, continuaran perdent temps en rentar-se les mans, quan podrien posar-se uns guants i aturar l´hemorràgia de l´infant que es dessagna? I encara: seguiran fent-nos conduir avui per la dreta i demà per l´esquerra?
(*) President de l'Associació Professional de Docents d'Eivissa (APDE)
