Juliol i agost a Ciutat. De Santa Margalida a Sant Bernat, l´habitant local aguanta estoicament la canícula mentre entorn seu es produeix un intens tràfec de gent passejant, normalment suada i en roba lleugera. I sona la mateixa frase que duim desenes d´anys escoltant: "A l´estiu, no s´hi pot estar, a Mallorca". Certament, des de Sant Joan a Sant Mateu a Ciutat de Mallorca es dóna el següent paisatge: embussos al Passeig Marítim, el carrer de Sant Miquel sempre estibat, Oms i Jaume III fins a dalt... trobar aparcament, missió complicada. I puja el malestar de l´illenc que ha de treballar en aquestes condicions mentre veu com el forà gaudeix de les seves vacances: "Estam farts de maletes de rodes travessant Palma". Barrejat amb les notícies de l´augment de la vivenda i una hàbil manipulació, creix un tercer rum-rum: "La culpa de tot la té el turisme".
Però... de veritat que ningú se n´havia adonat què ha estat passant en aquestes illes durant els darrers trenta anys? No precisament: ara farà trenta anys del Quo vadis, Mallorca? llençat per economistes com Miquel Alenyà i Fuster, Carles Manera i Erbina o Ferran Navinés i Badal. Poca gent els féu cas en aquell moment. Ara, sí: és obra rellegida a l´UIB i recomanada pels professors de Geografia Humana de l´Universitat de Barcelona. El motiu? Els abans citats varen predir el que ha acabat passant. Que per una senzilla raó econòmica i demogràfica, l´accés a la vivenda serà cada cop més car si no s´emprenien accions correctores valentes i compromeses. Com a exemple, el Govern italià ha prohibit comprar immobles a ciutadans estrangers a Cinqueterre i Venècia. No s´equivocaren: en quasi doblar Mallorca -i molt especialment Palma- la seva població en vint anys però no fer-ho el seu sòl urbà disponible, els preus dels habitatges varen pujar de manera significativa. És una senzilla regla econòmica: a major demanda d´optants però igual oferta percentual d´actius a la venda, els preus dels immobles tendiran a pujar.
Reconeguem-ho: hem passat d´una economia estrictament illenca i d´escala local -relativament assequible, sense més entrebancs que una llarga hipoteca i tres mesos de cues ja programades a les carreteres- a una globalitzada, on trobar un habitatge abans que un centre-europeu o nòrdic és, senzillament, una odissea. No serà un problema turístic, tal com s´ha fet creure des d´un determinat sector del Pacte governant avui a la comunitat: la xafogor immobiliària present avui en dia a la CAIB és una qüestió més econòmica i social que sectorial. Si endemés Cort decideix que a ciutat vella no hi haurà massa més lloc pels hotels boutique i sí pels usos residencials, anam cap a un centre de la ciutat pels que puguin pagar entre 5.000 €/m2 i 7.500 €/m2 en que s´estan cotitzant els casals encara a la venda.
Per tant, alerta amb les xafogors estiuenques que pel que sembla afecten la nostra classe política: cremen tant com la demagògia mal usada.
