L´almívar constitueix una de les fites de la geografia emocional dels espanyols nascuts abans de l´any 1990. Un punt geodèsic de la història col·lectiva indissociable del tardofranquisme i dels primers anys de la Transició. L´Espanya opulenta d´avui ha après a conviure amb brownies, cheesecakes i banoffees, però hi hagué un temps en què les darreries dels restaurants populars es reduïen a púding, flam i melicotons en almívar. La fruita fresca semblava quasi ordinària al costat de la dolçor irreal del melicotó o la pinya enllaunada. Era, pot ser, un efecte secundari més de l´addicció al sucre d´un poble que havia estat exposat a dècades d´edulcoració amb el Nodo, i finalment, sotmès a una tutela internacional i monàrquica que va perpetuar la seva minoria d´edat.
Aquelles dues meitats de melicotó que culminaven els menús, al capdavall, eren la imatge de les dues Espanyes que, gràcies a la Corona, recuperarien la unitat que, quaranta anys enrere, el vil metall havia trencat. La gràcia de Déu havia designat aleshores un cabdill redemptor i aquest, al seu torn, nomenaria un hereu de tan divina obra. Així ho explicà Juan Carlos I en un reportatge de la televisió francesa: "El día antes de morir, Franco me cogió la mano en su habitación y me dijo: "Alteza, lo único que le pido es que preserve la unidad de España" y eso, si lo piensa uno, quiere decir muchas cosas". Una societat sacaroinòmana com la d´aquells anys, per molt que la necessités, no volia una dosi d´amarga realitat després de dècades de relats mitològics. Per això s´empassà aquell melicotó amb el pinyol inclòs.
L´almívar té la capacitat d´emmascarar l´aspror d´una fruita immadura, fins i tot de conservar-la durant anys; en canvi, no és capaç d´ocultar els defectes que aquella fruita té d´origen. La corona espanyola ha estat sotmesa a dolçor assistida durant els darrers cinquanta anys i, en aquest procés, tant endolcits com endolcidors han quedat untats, fins al punt de constituir una confraria en què la necessitat de perpetuació d´uns s´ha confós amb la voluntat de poder dels altres. Això no obstant, aquesta maquinària perfectament ensucrada no ha pogut dissimular la màcula que, des del naixement, tacava el fruit reial; a saber, la de ser el designi personal d´un autòcrata. I per si algú pensava que, amb l´abdicació, la màcula s´havia empal·lidit, Felipe VI va deixar clar el dia 3 d´octubre de l´any passat que subrogava la missió que el generalísimo li havia encomanat al seu pare.
A diferència de l´embotit o el formatge, que donaren lloc a productes nous, distints de la matèria primera que es pretenia conservar, l´almívar només servia per a mantenir el que ja era vell. Per una banda, conservava els fruits fora del seu temps de collita i, per l´altra, en permetia el consum lluny del seu hàbitat natural. En aquest sentit, que els dirigents polítics i mediàtics d´aquest país optessin en el seu dia per aplicar als Borbons un tractament intensiu d´almívar fou una sàvia decisió, perquè cap altra tècnica hauria servit per a conservar una institució tan fora del seu segle i tan allunyada d´Estoril. Lamentablement, avui hom té a l´abast fruites de tot el món i de cap a cap d´any, i l´almívar gairebé només serveix de farciment dins les paneres de nadal. La institució monàrquica, en teoria, serveix per a molt més que per a farcir la graella televisiva durant la nit del 24 de desembre i omplir planes de diari durant el mes d´agost, però la seva dolçor deixa de cada dia un regust menys natural.
En els últims anys, el bell idil·li que unia monarques i súbdits ha estat sotmès a les proves més dures. Davant els escàndols, la reacció de la Casa Reial -i de tota la prohomenia que la protegeix com a garantia del seu estatus- ha consistit en afegir més sucre al xarop per tal d´intentar dissimular l´olor a floridura i el retrogust a podridura que començava a desprendre el regi fruit. Així dons, el rei d´Espanya ja no va nu, va untat de melassa. Ja es sap, però, que alguns vestits delaten més pel que tapen que no pel que mostren. Veurem com acaba aquest conte.
La diferència entre una bona ficció i una d´infame és que la primera reconeix la intel·ligència de l´espectador. En qualsevol cas, la ficció és i serà un bé de primera necessitat com el pa o com l´aigua. En una Espanya que no es podia permetre encara cap dels excessos que vingueren després, la fruita en almívar constituïa una alternativa econòmica i sense complicacions a la realitat inestable de la fruita fresca i de temporada. Era una ficció versemblant, un succedani que, durant anys, el comensal va donar per bo en absència d´una alternativa real. La fantasia com a vacuna contra el desencant. En això va consistir l´èxit de la fruita en almívar, en que era una fruita il·lusòria. En això l´èxit de la nostra monarquia parlamentària, en què potser era també una democràcia il·lusòria.
