Tant a la vida quotidiana com en la lectura de biografies, en entrevistes, en biopics, sobre artistes, actors, actrius, segur que hem entropessat en el moment en què el protagonista, o l´amic, o el conegut, ens revela que, quan va arribar el moment de dir als pares que el projecte de futur o la il·lusió era estudiar, o dedicar-se al món de l´art, o de la faràndula, la reacció d´aquells no va ser gaire agradosa. La resposta paternal, o maternal, més assenyada i habitual era comminar (potser les coses no hagin canviat gaire, en aquest aspecte) el fill a dedicar-se a afers més profitosos i útils, a deixar-se estar de cabòries i enfilar la vida vers unes dreceres més segures, aconseguir un bon grapat de titulacions acadèmiques, de les que asseguren el sou, i després, en les estones perdudes, si de cas, dedicar-se a somiar truites.
L´anècdota és reveladora d´una evidència molt estesa; hi ha un bon percentatge de ciutadans que tenen com a molt clar que hi ha uns oficis i feines que, diguem, tenen un utilitat, un valor pràctic immediat i, alhora, una prevalença, un valor superiors a uns altres, sospitosos de no aportar res de bo a aquest món; si no existissin no passaria res, no patiríem cap gran daltabaix. Als al·lots d´un temps ens sabia molt de greu que els pares o els mestres ens advertissin que, si no canviàvem de cantet, no serviríem per a res, seríem de per vida uns inútils que no tendríem on caure morts.
Deu haver-hi qui, aquesta visió de la realitat, no la té de mala fe, ni per cap voluntat de ridiculitzar o menystenir ningú; es té per inèrcia o, a vegades, per simple ignorància o deixadesa. Més greu sap que aquesta percepció es propaga en persones d´una mínima o màxima formació, i ja no diguem en qui sovint ha d´exercir qualque casta de responsabilitat sociopolítica. Trossejar el món entre la utilitat o la inutilitat és una pobra manera de concebre´l; entre altres injustícies i inconvenients crea unes maneres de fer que costa de desarrelar. A tall d´exemple; entre nosaltres és gairebé una norma de protocol de moltes institucions el fet de no remunerar certes activitats, amb diners, s´entén, com una feina com qualsevol altra, posem per cas, els pregons de les festes patronals, els conferenciats, els músics, els jurats de premis, donant com a per fet que, qui s´hi dedica, viu de l´aire del cel, o, ras i curt, forma part del cercle dels paràsits socials que no mereixen cap consideració ni respecte.
Rere tot plegat s´hi amaga el vell debat sobre la utilitat de l´art, a l´entorn del qual tant s´ha escrit i reflexionat, amb criteris divergents. Molts encara hem estat a temps d´assistir a les darreres guspires dels qui pregonaven que la funció de l´art era, ras i curt, funcional, didàctica i alliçonadora, pròpia de les societats diguem-ne comunistes. Llegíem, aquests dies de xafogor, les opinions, més ben orientades, del prestigiós crític d´art Hubertus von Amelunxen, que, entre altres coses, considera que si l´art serveix per a qualque cosa, ja perd tot l´encant i la raó de ser. Per desgràcia, hi ha qui, això, s´ho pren al peu de lletra, sense cap altre matís. Sense aturar-se a reflexionar una mica que les arts poden tenir uns valors amagats de caire espiritual, intel·lectual, o com se´ls vulgui anomenar, que res tenen a veure amb un cost dinerari immediat o una efectivitat mecànica. Les arts, amb les imperfeccions i defectes que es vulguin, expressen el bo i millor que ha donat la humanitat, i són molts els qui, quan en descobreixen els valors profunds, ja no volen tornar enrere.
