Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

El nostre camp de cada dia, i la llengua

"El camp és mort", sent a dir massa sovint entre la gent que malaveja trobar-hi una encletxa per sobreviure-hi. Ens trobam, és ben veritat, en una situació límit, i aquesta circumstància demana sortides dràstiques i coherents, a mitjà i llarg termini. Quan Mateu Morro va ser conseller d'Agricultura vaig sentir-li dir algunes idees que perfilaven una manera diferent d'entendre el nostre camp i la gent que hi treballava, però deu ser massa complex i tothom exigeix solucions ràpides, a curt termini, i els seus plantejaments no es varen poder dur a terme. Pens que s'haurien de reduir, sinó extingir, les subvencions als pagesos. Així de clar i rotund. Pens que s'hauria d'entendre el valor del camp -i tot el que això comporta- a partir de la realitat en què ens trobam, diversa i complexa. No m'agrada que subvencionin un pagès per una ovella: deman que aquest pagès pugui vendre l'anyell a un preu que li suposi no haver de viure pensant en la subvenció. Deman que l'ametla mallorquina, la taronja, l'oliva, el raïm... sigui valorat per la qualitat i per la necessitat, i no per l'almoina d'una subvenció. Si tenim les ametles més bones del món, com les taronges, les olives o el raïm, els mens o les porcelletes, deman que aquests productes formin part del mercat intern de Mallorca. Que no hi hagi cap restaurant o hotel a Mallorca que no ofereixi en primer lloc els productes de la terra, com a segell de qualitat i d'estima, i que si un pagès té un bocí de terra sàpiga que si hi sembra figueres, o ametlers, o hi cria mens o porcelles negres, tendrà a l'abast un mercat ampli i generós que li recompensarà l'esforç de mantenir l'equilibri, també paisatgístic, i que no perdi l'oremus volent-hi construir un xalet per llogar als estrangers.

Diu molt poc a favor de nosaltres fer aquesta afirmació: "Si Mallorca deixàs de produir -porcs, ovelles, vaques... cereals-, no passaria res, seguiríem igual". Vivim en una illa i, per això mateix, molt sensible a tot el que ens ve de fora. No es poden prohibir els productes que ens arriben d'Austràlia, per exemple -amb containers carregats de mens a vint euros- però sí que es poden establir mesures de contenció. Arguments ens en sobren: si s'hagués fet així, el becut vermell no hagués entrat, ni la xylella fastidiosa, ni les serps... Idò precisament perquè som un paisatge sensible i massa propens a tot això, tot allò que entra a l'illa ha de romandre en quarantena, tot. No es prohibeix que entri, però estam obligats a dur un control exhaustiu de tot allò que entra.

Mallorca, en gran mesura, viu a partir, i des del turisme. Aquests dies un grup de ciutadans ha anat a l'aeroport de Palma per significar la sobresaturació que viu aquesta illa. En cap part del món hi ha un vol cada minut, ni la multiplicació per quinze respecte a la població que hi viu en referència a la gent que hi arriba: es rompen tots els equilibris possibles -tanmateix l'immens guany que això suposa no queda aquí-. Això només és una punta de llança, una manera de fer avinent la protesta per tal que els responsables polítics comencin a prendre nota. Ningú no va contra el turisme -és esperpèntic que, com una suposada contrapartida, hi hagi grups polítics que pengin altres cartells-, sinó que s'ha de replantejar el model -quantes vegades ho hem sentit, això?-. Ens convé que venguin dotze milions de persones? No seria millor poder construir un turisme sostenible tenint en compte l'immens i únic potencial que tenim de serveis i de paisatge? Què ens deixa un turista que paga cent cinquanta euros per una setmana en temporada alta? El noranta per cent dels hotels de Mallorca podrien ser de quatre i cinc estrelles si hi hagués una voluntat de reequilibrar la situació. Uns hotelers que treballassin amb els pagesos i ramaders, i la conselleria d'Agricultura i Medi Ambient, i la de Turisme, i la de Presidència. Fer una Mallorca sostenible i productiva per la gent que hi viu i en vol viure.

Ja sé que les paraules són fàcil d'amollar, i que les decisions són difícils, sobretot quan parlam de transformar i canviar, més que de continuar i seguir. I aquesta complexitat, quan tens el poder, pot esdevenir fins i tot en contra teva, en contra de la teva manera d'interpretar i de veure les necessitats per les quals ocupes un càrrec polític. L'altre dia, en una xerrada organitzada per l'OCB a la Casa de Cultura de Palma, la directora general de Política Lingüística del Govern, la directora insular de Política Lingüística del Consell de Mallorca, i el regidor de Cultura i Política Lingüística de l'ajuntament de Palma -el lloc on més s'ha avançat-, amb tota la bona voluntat i predisposició del món, varen coincidir -tot fent un repàs de la gestió feta- en tres premisses: la precarietat amb què es troben, la impossibilitat de la transversalitat en les seves actuacions, i l'anar fent a poc a poc. Si una vicepresidència del Govern, una presidència del Consell de Mallorca, i la batlia de la capital només donen per això -en el sentit de la normalitat lingüística, en el sentit de fer polítiques lingüístiques-, a l'hora de transformar i fer passes de bon de veres cap endavant, de canviar els models que fins ara ens acondueixen a una situació sense retorn ni esperança, què hem d'esperar per fer polítiques que realment canviïn l'estimbada envers on ens dirigim? O només s'ha de dir en segons quins llocs, segons davant qui i segons quan? Convendria, tots plegats, fervne algunes anàlisis abans que no hi siguem a temps, en el camp, en la cultura i en la llengua.

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats