Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Vegans violents

Molt s'ha reflexionat, des de diferents perspectives i disciplines acadèmiques, sobre la incidència de la violència en l'esdevenir humà. Encara que no ens agradi, que ens generi un rebuig immediat, pareix que hem d'acceptar que és un afer que ens ve donat manera innata. Bastaria fer una mirada, per despistada que fos, a l'evolució, a la història, per constatar-ne l'evidència; ha tengut formes diverses, des de les més visibles, com són ara les guerres (bona part de les nacions del món són fruit de conflictes bèl·lics), a d'altres, si es vol, més subtils, però igual de perverses.

Potser per compensar i alleugerir aquesta evidència, ens hem fornit d'un seguit de contrapesos per traçar una altra cara, més amable i humana, de la nostra personalitat. Per exemple, se'ns ha venut (a molts ens agradaria que fos així, per bé que la realitat demostra tot el contrari) la idea que l'educació, o la cultura, poden ser una manera d'amansir el nostre costat salvatge. No ens atreviríem a negar-ne els efectes beneficiosos i positius (sense ella, sense la cultura, sense el pensament, sense l'art, sense cap dubte encara seríem més impresentables i violents del que som), que, tanmateix, de poc han servit; hem continuat perpetrant barbaritats a l'engròs; seria pertinent evocar les reflexions de George Steiner quant al refinament cultural i artístic de força jerarques nazis; o, per esmentar l'altre bàndol, el terror roig que va malmetre vides d'artistes i pensadors sense cap mirament. I la troca, per paga, no s'ha exhaurit; són incomptables els indrets en què la violència, de tota casta, campa arreu, mentre això que se'n diu comunitat internacional no fa cap gest creïble per dir-ne prou. Dit sigui de passada (ben conscients que serem qualificats d'ingenus) encara volem creure que la cultura, la formació, l'educació, poden ser un coixí d'humanitat, de llibertat, i de tolerància; unes cuirasses, per febles que siguin, per frenar, o prevenir, la barbàrie.

A part de la cultura, ens agradaria poder pensar que, en principi, les religions prediquen també, a pesar de les divergències, la convivència, el diàleg, la pau, entre pobles i persones; ja sabem que, sovint, no és ben així; en tot cas, diguem que alguns prenen la religió com a coartada sociopolítica per tergiversar-ne el missatge originari, i s'apuntem al ball de les bregues.

Des d'una òptica, diguem-ne, occidental, gallejam massa vegades de posar-nos com a models de societats democràtiques, d'obertura de mires, de concedir a la ciutadania una gamma molt generosa de drets civils, individuals i col·lectius; tot i això, els dubtes apareixen quan ens les havem amb tessitures males d'entomar, com en el cas de fenòmens com la immigració, una papereta de veritat difícil de resoldre, a l'entorn dels quals coven els anhels més obscurs dels homes; basta aixecar massa la veu, amb discursos inflamats i demagògics, perquè la metxa prengui tot d'una.

De fórmules per amansir la fera no n'hi ha gaires; poden parèixer senzilles, però a la pràctica no ho són tant; hi hem de posar moltes dosis de tolerància, voluntat de no voler anar sempre amb la raó per davant, de ficar-nos dins la pell d'altri i acceptar que les seves raons són tan sòlides i vàlides com les nostres. Fins i tot, en els, diríem, sectors més alternatius de la societat, a vegades, hi creixen les males herbes i els mals exemples. No tenim els sabers necessaris per divagar sobre si la dieta vegana és més sana que d'altres; en tot cas, sí que tenim el sentit comú més elemental per capir que els gestos dels vegans francesos més radicals, fent pintades, armant escarnis, davant les carnisseries, no és la millor manera de defensar una causa.

Compartir el artículo

stats