Després de les compareixences de Carmen Calvo i Quim Torra venien ganes de cridar allò dels casaments: «que es facin un petó». No tan sols la reunió havia estat llarga, «cordial, sincera, franca» i amb passejada inclosa pels jardins de la Moncloa, sinó que havien quedat per a una segona cita. I aquí comença a grinyolar el conte.
Segons Quim Torra, serà el setembre a Barcelona. Segons la vicepresidenta espanyola Carmen Calvo, que va comparèixer en lloc de Pedro Sánchez, serà quan les comissions bilaterals que s´han de reprendre tinguin avenços per comentar, però estem a les portes de les vacances, i d´aquí a setembre no hi ha temps per a res. Més ben dit, hi ha temps per posar a prova el clima cordial, sincer i franc, amb l´aniversari dels atemptats de Barcelona i Cambrils, el 17 d´agost. Si a la Casa Reial se li acut autoconvidar-se, problema a la vista amb el veto de la Generalitat. I si no s´autoconvida, l´oposició conservadora acusarà el PSOE d´haver-la pressionat per salvar el seu «pacte amb els colpistes separatistes».
Però de moment estem en plena passejada romàntica pels jardins on Torra diu que li han dit que Antonio Machado festejava la seva noia, i per això va demanar a Sánchez que els hi ensenyés. Romeu i Julieta, però no amb dos adolescents més hormonats que assenyats, sinó amb els caps de clan dels Montagut i els Capulet. Una vella tècnica negociadora aconsella aparcar els desacords més insalvables i avançar amb la resta, perquè si es fa al revés les converses s´encallen des de l´inici.
D´acord amb els aspectes comuns dels dos relats, Torra va plantejar l´exercici de l´autodeterminació i Sánchez va respondre amb l´article segon de la Constitució. Torra va parlar de presos polítics i Sánchez va negar que existissin mentre apel·lava a la independència judicial. I amb això i no gaire més quedava acordat el desacord i es podia passar a qüestions autonòmiques.
Segons la vicepresidenta, Torra és el president legal i legítim de l´autogovern català, i cal parlar amb ell de competències, finançament, recursos al TC, inversions, i tot l´etcètera que afecta el benestar dels catalans; el seu independentisme no ha de ser cap obstacle per mantenir-hi la relació que pertoca al càrrec. Sembla normal, però no ho veuen igual la dreta espanyola ni molta part de l´esquerra, que han negat drets i recursos a la Generalitat perquè la governava el separatisme.
? Els relats van mostrar de totes maneres una interessant diferència. Escoltant Calvo, semblava que el tema de l´autodeterminació s´havia passat de seguida amb el reconeixement mutu de les posicions incompatibles, i que tot seguit s´havia anat per feina en les qüestions autonòmiques pendents. En canvi, segons Torra, els punts on el desacord era conegut van ocupar la major part de la reunió, i la resta es va deixar per a les comissions bilaterals.
Dues hores per acordar un desacord que ja coneixien és molta estona. Però Torra vol quedar com el defensor incansable del camí a la independència, mentre que Sánchez es deleix per aparèixer com l´home assenyat que busca la pau allà on altres prefereixen la guerra, i en això l´afavoreix la idea que «ha anat prou bé», ja que encoloma als altres la responsabilitat de no espatllar-ho.
