Cansa, i, alhora, preocupa, que el Govern dels Acords pel Canvi segueixi, fort i no et moguis, obviant l´evolució de les desigualtats en les anàlisis oficials de la situació econòmica, social, i laboral. En aquest aspecte no hi ha hagut massa canvi. Serveixi com a exemple que, mentre a la fi de juny, el Govern de les Illes Balears bravejava en una piulada de ser "l´única Comunitat Autònoma on conflueix creixement econòmic, creació d´empreses, ocupació de qualitat, i augment substancial de salaris", res va dir sobre l´Enquesta de Condicions de Vida (ECV) 2017 que, entre altres coses, ens informava que, en termes de l´indicador AROPE (per les sigles en anglès d´ At-Risk-of-Poverty or Exclusion) -que, a més de ser l´indicador homologat a la UE, i de si s´arriba o no al llindar de la pobresa, incorpora elements de qualitat en l´ocupació, i de carències materials-, el 24,7% de la població estava en risc de pobresa i/o d´exclusió social.

Val a dir que el missatge governamental a la xarxa social es referia a: creixement de PIB, sense incorporar, al més pur estil neoliberal, cap matís crític a aquest indicador; creació d´empreses sense prendre en consideració, en un context de gairebé nul·les polítiques de segona oportunitat, la vida mitjana d´aquestes empreses; ocupació de qualitat (se suposa que fent referència al relatiu augment de contractes indefinits, ja que seria un sarcasme que es referissin a una millora en matèria de, posem per cas, sinistralitat laboral); i, finalment, esmentava un augment substancial de salaris (referint-se, segurament, a alguns convenis col·lectius, com ara, el d´hostaleria).

Sobre aquests dos últims aspectes cal fer, almenys, uns breus comentaris: és molt agosarat xerrar de millora de la qualitat de l´ocupació centrant-se únicament en un augment de contractes formalment no temporals, sense tenir en consideració que "... el contracte indefinit, ha deixat de ser sinònim d´estabilitat en perdre les seves característiques bàsiques de seguretat, i, per tant, d´infinitud" (Raúl Lorente Campos i Adoración Guamán Hernández a Cuadernos de Relaciones Laborales (1) 2018). D´altra banda, convé advertir que els increments salarials pactats en els convenis col·lectius, sent molt positius i d´absoluta justícia, no garanteixen, per se, una millora de tots els pressuposts individuals i/o familiars si, alhora, no es redueix el nombre dels minijobs més característics del nostre mercat laboral, és a dir, si no es redueix la temporalitat contractual de curta i molt curta durada.

La qüestió clau és que, com les "polítiques de reforma laboral permanent" -accelerades per la Reforma Laboral de 2012, i següents- han tingut un permanent biaix cap a la generació d´estructures de profunda segmentació laboral, o s´inverteix aquesta situació, o seran versemblants escenaris amb creixements de PIB, d´empreses, d´ocupacions formalment no temporals, i d´increments col·lectius de salaris, que convisquin amb una societat segmentada, com a conseqüència de la cronificació del fenomen dels working poor (persones assalariades que no superen el llindar de la pobresa), altes taxes de població en situació d´AROPE, i augment de les desigualtats.

Contràriament al discurs oficial, una de les preocupacions prioritàries d´un govern progressista hauria de centrar-se en l´evolució de la contractació de curta i molt curta durada perquè, d´aquesta evolució, depèn que es mantingui l´escenari de desigualtat creixent abans descrit, i molt menys cofoi que el dibuixat en la piulada governamental abans comentada. I, en aquest sentit, les dades del primer semestre de 2018 són qualsevol cosa menys motiu per bravejar: dels 241.959 contractes temporals registrats, 55.090, és a dir, el 23% del total, ho van ser d´una durada inferior a un mes. Però, sobretot, retinguin la següent dada: 36.937 -més del 15% del total- van ser contractes d´una durada màxima de 5 dies.

Tot plegar em permet concloure que no hauríem de "normalitzar" aquests percentatges de precarietat laboral perquè, en fer-ho, normalitzaríem nivells de desigualtat intolerables. És un risc que no ens podem permetre. En aquest sentit, la Proposició de "Llei contra la precarietat i per l´estabilitat en l´ocupació", que recentment ha presentat al Congrés dels Diputats el Grup Parlamentari d´Units Podem, és una excel·lent iniciativa en el bon camí d´aquesta no normalització de la precarietat laboral i vital de grans sectors de la societat. Els continguts concrets d´aquesta iniciativa legislativa són "figues d´un altre paner", que requereixen un altre article. Així serà.

*Analista sociolaboral