No hi ha remei. Pedro Sánchez formalitzà un govern que havia aixecat moltes expectatives en sectors de la societat que estaven tips de la corrupció i de les cròniques de tribunals en els informatius de les televisions. Algunes cares noves representaven una anhelada d'aire fresc davant l'immobilisme de l'anterior president del Govern, que tenia un equip ministerial impertèrrit davant els problemes reals del país. Ni s'immutaven davant el caos generalitzat i la crisi territorial.
Però quan s'han nomenat els càrrecs intermedis, l'allau de mediocres que tenen el mèrit de gaudir d'un carnet d'afiliat ha farcit la majoria d'administracions. L'aparell del partir ha premiat tots aquells personatges que donaren suport a la travessia de Pedro Sánchez en el si del PSOE. El nou líder tenia la possibilitat de trencar vells esquemes, però a l'hora de la veritat s'ha oblidat de les promeses i ha mirat cap a un altre costat.
Quelcom semblant passa a Podem que, en cobrar-se el seu vot a la investidura, vol manar no només a RTVE sinó també als organismes reguladors, que a Madrid n'hi ha una bona colla. I ara ja no es demana transparència, una paraula màgica que fins fa quatre dies exigien al PP. Pablo Iglesias a dit vol col·locar simpatitzants de Podem, sense importar-li si tenen capacitat per ocupar els càrrecs. Es tracta de dominar quotes de l'aparell de l'estat al preu que sigui. I això que ni sumant els seus escons als del PSOE tenen majoria parlamentària a les Corts espanyoles.
I el PP tampoc sap com ventilar els despatxos contaminats del carrer Gènova. Deien que militaven al partit més de vuitcentes mil persones i a l'hora de la veritat han de reconèixer que la xifra era falsa. I no només això, Rajoy els va deixar orfes i s'atreviren a convocar unes primàries per tal d'elegir el seu successor. Sense experiència i amb poques ganes de fer les coses ben fetes, el fracàs és absolut. No hi haurà cap debat entre els candidats i només podrà votar un ?? del cens. Vaja, un ridícul espantós. Sense anar més lluny a Girona només tindran dret a vot un centenar de persones o dit d'una altra manera, mitja dotzena de famílies.
A Catalunya la situació també és decebedora. A cada Consell de Govern Torra i el seu equip s'inventen càrrecs sense cap ni peus que només serveixen per a col·locar per simpaties desenes de militants de la causa que no volen treballar i troben aixopluc a la Generalitat. Això sí, amb sous que van dels seixanta als vuitanta mil euros anuals.
Són formes de fer política del tot desfasades, ràncies i casposes. A crits es demana una regeneració amb una nova classe dirigent, segurament d'una altra generació.
Ningú no s'atreveix a capitanejar els canvis que avui la política necessita davant un descrèdit generalitzat. Surten de l'administració una sèrie d'inútils amb el carnet del PP a la butxaca i n'entren uns altres amb el del PSOE. Al costat, Podem reclama la seva quota i a la Generalitat fins i tot algun conseller i director general, sense cap mena d'escrúpol, endollen les dones amb un sou oficial. Evidentment, sense cap mena d'oposició ni concurs. Tot sigui per la pàtria.
I així anem. Sense anar més lluny ara venen les eleccions municipals, en les quals es repartiran bon sous amb l'excusa d'allò de la dedicació exclusiva. Alguns alcaldes, cap a la diputació amb una corrua de llepacrestes com a assessors o com en diuen ara càrrecs de confiança i altres, cap als consells comarcals on no hi ha cap mena de control i els sous són d'espant. Tots a la recerca de la mamella del sou públic i molts d'ells sense feina ni ofici conegut. Tot plegat, un joc de despropòsits. Fins quan?
