Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Sebastián Frau

Dinar al Tramonti

Tramonti és una poblet de la província italiana de La Spezia, regió de la Ligúria, al sud i a pocs quilòmetres de Gènova. Altrament, tramonti, en italià, significa "els ocasos, les postes de sol" -en plural-, i, en sentit figurat, ben igual que per les nostres contrades, equival als declivis, a les decadències, als desenllaços més propers que no pas llunyans. Entre nosaltres i entre els italians és freqüent, així doncs, assimilar l'ocàs del sol amb l'ocàs de la vida. Passa, emperò, que l'ocàs del sol sempre reviu en vida d'ençà que el món és món, i de l'ocàs de la vida, de cadascuna de les nostres vides, no ens consta que se'n pugui dir el mateix. Sembla, més aviat, que l'ocàs de la vida, de cadascuna de les nostres vides, és la darrera etapa d'un progrés inevitable vers el final.

Deixem estar, emperò, les transcendències. Valgui a dir que això anterior dels ocasos ve a tomb perquè Tramonti 1980 és el nom d'un reconegut restaurant barcelonès que el pren, el nom, del lloc d'on són originaris els fundadors, els germans Lombardo ( Franco, ja jubilat, Anna i Giuliano). A la Diagonal, molt a prop de la plaça de Francesc Macià, potser que n'hagin sentit a parlar abans d'avui. Paga la pena fer un tomb fins allà per una diversitat de motius. Principalment, per les seves menges excel·lents d'un sabor de cuina italiana autèntica a mig camí entre el mar, la terra i el cel. A l'hora de triar, deixeu-vos aconsellar pels que en saben, deixeu que en Giuliano o n'Anna us guiïn. Però, per a postres, no dubteu ni per un segon de demanar el millor tiramisú de Barcelona i voltants. Tramonti no falla mai. I en són testimoni, després de gairebé quaranta anys, les mostres clavades a les parets de visitants il·lustres (o que es creien que ho eren) i dels artistes reconeguts que el freqüenten - Jaume Plensa- o el freqüentaven - Antoni Tàpies-. És probable també trobar-s'hi locutors de Catalunya Ràdio, no debades els estudis de l'emissora són, davant per davant, a l'altra riba de la Diagonal (tan ampla i tan segura de si mateixa).

Els comensals s'havien reunit per apaivagar amb delit la fam i la set i per gaudir de l'amistat. Però també per concelebrar un aniversari joiós que gairebé tothom ignorava i per mirar de compondre el país. Anàvem fent. I entre lloances a les menges i al vi -del Penedès, per cert- sorgiren els grans temes, o el gran tema amb les seves inabastables derivades. Paradoxes. La presó dels presos polítics atorgava valor de primer ordre a l'exili dels exiliats. Val a dir-ho: per tal que les democràcies europees entenguessin quines maneres gasta Espanya a l'hora de reprimir i castigar la dissidència catalana,calien ambdues coses: presos i exiliats. Es palesava així que l'exili era l'única manera -dolorosa al cap i a la fi- d'evitar perdre la llibertat. La presó dels líders polítics i socials catalans, injusta, mancada de qualsevol fonament raonable, construïda sobre mentides i artificis que només tracten de dissimular l'afany de venjança del molt poderós aparell estatal espanyol. Tanmateix, la presó -i l'exili forçat per evitar la presó- són dues cruels realitats que acreixen la fractura insondable entre Catalunya i Espanya i causa un dolor inacceptable a les víctimes i als seus familiars. Com es podrà guarir mai el mal que tot això provoca, és una pregunta que d'Espanya estant sembla que ningú no es fa pas. En canvi, des de Catalunya la resposta diríem que ja està enllestida: en acabar passarem comptes.

Del costat espanyol els ha estat ben igual que l'Administració de justícia -personalitzada en el Tribunal Suprem i en l'Audiència Nacional- faci el ridícul internacional més clamorós i es guanyi a pols el descrèdit intern i extern. Quan des de les més altes instàncies de l'Estat - Lesmes i Rubalcaba, per exemple- es posa en relleu que la unitat d'Espanya és el valor suprem i que qualsevol altra consideració ha de decaure davant seu, ja està pràcticament tot explicat. Facem-ho ràpid, assumim la trencadissa inevitable del sistema que tant enaltim, però facem-ho i, si és possible, que es noti poc, va dir Rubalcaba. Tot l'entramat jurídic neix i s'entén només a partir del gran principi de la unitat d'Espanya, va dir Lesmes sense envermellir (sembla). Per tant, l'estat de dret, els drets fonamentals, la mateixa democràcia patiran i de valent, però servarem el valor suprem. D'això anava i d'això va tot plegat. De la necessitat d'escapçar l'independentisme català com a pràctica política, però també com a idea, sense cap reserva ni una, sense cap escrúpol.

El poder de l'Estat al cap i a la fi es mostra amb tota la seva magnífica contundència quan combat una idea que el qüestiona i ho fa a força d'empresonar persones innocents i intimidar el conjunt de la població. Però el poder de l'estat no són només les policies i els tribunals. És també una molt feixuga burocràcia i un entramat financer perfectament agermanats que fa segles que condicionen quan no marquen les grans línies mestres de les decisions polítiques. I -ai las!- el poder de l'estat es palesa igualment a través d'uns mitjans de comunicació que, en general, viuen econòmicament al límit i que han decidit posar-se incondicionalment al servei de qui mana, és a dir, de qui els pots garantir la subsistència.

PS: S'han fet pràcticament les 6 de la tarda i la madona Lombardo, amb tota la gentilesa del món, ens prega que facilitem la preparació del local per al sopar. O, dit d'una altra manera, és hora de partir. El temps convida al passeig, és dissabte, ningú no frisa gaire i seguirem la conversa pausada Diagonal avall fins a enfilar la Rambla de Catalunya i, entre les mitges ombres del seu arbrat, arribarem a la Gran Via. Hem confluït, amb discrepàncies menors, però ara toca divergir de debò (només físicament i fins a la propera trobada): els uns, cap a l'estació de França a prendre el tren vers el Baix Camp; els altres, faran carretera fins a la comarca de la Selva, i els que venen de més lluny es quedaran més a prop perquè els espera Manon Lescaut al Liceu (" sola, perduta, abbandonata").

Compartir el artículo

stats