Quan érem imberbes ens delíem per viatjar; crèiem que el viatge era la manera de matar les esquifides escletxes del nostre món habitual; avorrit, monòton, de casa a escola i d'escola a casa. Crèiem que, si no trepitjàvem altres indrets, seríem essers plans, amb una visió limitada de la vida, mancats d'atractiu, ni gestes extraordinàries per contar. No volíem esser com els nostres pares i padrins que, amb prou feines, no havien sortit mai del poble. Teníem la petulància i la descaradura pròpia dels adolescents.
Hem fet, després, qualque viatge, sempre limitat, atès que el pressupost no ha estat mai gaire galdós; hem vist paisatges que havíem llegit als llibres i vist als films, els llocs on havien viscut o visitat els nostres escriptors preferits, hem visitat cementeris, museus, esglésies. Llocs que ja formen part de la nostra biografia sentimental, i que tenen més valor per a nosaltres que els que ens han vist néixer. Consti que un no ha estat mai una persona arriscada ni decidida (o emprenedora, que en dirien ara, amb l'estupidesa habitual de polítics, empresaris i pedagogs) i, doncs, els viatges que ha fet no han estat mai als antípodes ni han donat peu a relats extraordinaris. Més d'un cop, per cert, el viatge ha estat una decepció.
El risc en què pot caure el viatger és el de voler emular els aventurers primigenis, i això pareix que és ara un impossible. En tot cas, viatjar ens pot dur a trescar i conèixer nous indrets, contrastar formes de vida i, aprendre, per damunt de tot, que el món és molt divers i complex. No hi ha espectacle més lamentable que assistir a les peroracions de qui clama arreu que el seu poble o ciutat són, d'entre tots, els millors del món, que les festes o el menjars del redol també són inigualables, i, per descomptat, que la seva llengua és l'única que té dret a ser parlada i escrita, l´única en què poden ser expressats els més bells i subtils pensaments.
Com a procés vital inevitable, arriba el dia que totes les il·lusions s'esvaeixen. El deler viatger també. Entre altres coses, perquè l'esperit del viatge ha estat degradat per les empreses de l'oci. No s'hi entrelluqui, en això, cap indici de tic elitista. El turisme és una peça més del salvatge engranatge capitalista. Tant que tot quant es pot descobrir ara en un viatge ni difereix gaire del que es té prop de casa. Des de les Balears, a més, es pot constatar sense discussió possible que el turisme és un dels càncers del nostre temps. Fa uns anys, la bona gent ens vam alçurar amb l'episodi de les fel·lacions a Magaluf, i d'altres conductes diguem-ne xavacanes que comporta el model turístic vigent. Ja ben se sap; tots hi vivim; ha duit feina i riquesa.
La gent de sentit comú comença ja a veure'n i patir-ne les conseqüències, exemplificada en el que se'n diu, de manera despectiva, turismefòbia. Potser un advertiment a qui governa que el negoci necessita qualque rectificació. Massa poc es pensa en el sofert habitant indígena, i massa a satisfer els espavilats mercaders de la cosa, que un dia es despengen amb els camps de golf i l'altre a omplir les carreteres de milers de ciclistes. La decisió, per exemple, de limitar les visites al cap de Formentor no és cap desbarat. Qui sap si amb el temps arribarem a veure que l'accés a les platges, com ja passa a Itàlia, no serà de franc ni universal. El més beneit del poble sap que, quan la pica vessa, vol dir que hi ha massa aigua.
