D'un gran mestre en qüestions de bon to, són les línies següents, en una traducció arranjada per sortir del pas: "Els qui se solen alimentar en restaurants internacionals saben que un plat de carn seguit, a la carta, de la indicació 'a la florentina', és amb un contorn d'espinacs; 'a la Du Barry', amb un contorn de colflori; 'a l'oriental', amb arròs bullit; 'a la indiana', amb salsa de curri; 'a la marsellesa', amb pebres aguisats; 'a la Parmentier', amb puré de patata, i el ximplet que fes preguntes aclaridores demostraria que no sap viure, no sap viatjar, no sap menjar o haver menjat sempre en pensions de família".
Jo, que no he menjat mai a cap restaurant internacional, no sabia res de tot això. D'aquests significats, només sé veure una vaga motivació al de l'arròs bullit, i a la de la salsa de curri, perquè sabem que els xinesos tenen com a plat bàsic de la seva cuina l'arròs blanc, i a la dels indis hi és típica la salsa de curri. Si el nom de Parmentier hi és associat al puré de patata és perquè aquest agrònom francès va ensenyar als seus compatriotes que la patata, introduïda d'Amèrica a mitjan segle XVI, podia servir amb bons resultats per a l'alimentació dels humans en general (abans només en menjaven els animals i els indigents). De les altres denominacions, n'estic totalment a les fosques. Ja me direu quina relació hi ha entre la colflori i madame Du Barry. Tenc entès que aquesta senyora era amant del rei Lluís XV, i ben a la descoberta perquè els reis d'un temps no s'amagaven de res. De les brutoretes dels d'ara, s'encarreguen de divulgar-les les anomenades revistes del cor.
La que després fou reina de França, Maria Antònia d'Àustria, casada amb el futur Lluís XVI, nét del XV, donada la relació que la Du Barry tenia amb el qui aleshores venia a esser avi polític seu, no la veia amb bons ulls i no li dirigia la paraula. Aquesta actitud displicent envers l'amistançada reial va estar a punt de crear un conflicte d'estat, i la delfina va rebre unes pressions tan fortes perquè li dirigís la paraula que va haver de cedir i quan se trobaren a una festa reial li va dir només "hi ha molta gent a Versalles", frase que va bastar perquè la tensió s'afluixàs. La Du Barry morí guillotinada durant la Revolució; l'altra també. Déu les tengui a totes dues. Això m'ho contava l'historiador Francesc Riera, que s'agradava molt d'aquella anècdota.
Jo no som gaire exigent amb el menjar. Només li deman que sia sà, net, lleuger i bo de pair. No toler el coent ni les menges greixoses. En la mesura en què les circumstàncies m'ho permeten, faig dieta vegetariana. Vaig perdut pels dolços, especialment la xocolata, però els tenc prohibits, i ara no sé estar sense recordar la queixa clàssica d'aquella senyora que deia: "tot lo que m'agrada a mi, o és pecat o engreixa". Disculpau-me els qui ja la coneixíeu.
Jo som una nul·litat total per a la cuina. En tota la vida només record haver preparat una truiteta de pa, que un dona desganada se va menjar amb cert gust. Per això, si vull menjar de cuit, he d'anar a la fonda. A Ciutat, hi ha un esplet de restaurants, alguns a preu assequible. Però ara hi ha entrat una pràctica semblant a la d'aquells restaurants internacionals a què al·ludia. No se tracta de noms recercats, quasi literaris, sinó de noms forasters, exòtics, estranys al meu vocabulari habitual, com per exemple: bulgur, strogonof, falafel, fusilli, kebab, panacota, quinoa, i si entrau en el domini xinès, vos hi podeu trobar wan tun, tsa-chai, xiao long bao, uns ous frits "furong", i el tan repetit "chop suey", que ja sé com és. Clar que, en els restaurants xinesos, tant té una cosa com l'altra perquè tot té el mateix gust.
Jo he arribat a aprendre algunes novetats com tofu i quefir (que ja és al diccionari de l'Institut, que el descriu com a efervescent, però no ho és gens).
Tot això és per suggerir a qualque editor que publicàs un diccionari de termes gastronòmics, que hauria d'incloure tots aquells encara no recollits als diccionaris corrents. Podria esser un simple quadernet. Ens evitaria haver de fer preguntes al cambrer i passar per un poca cosa que no ha sortit de ca seva. Qualque entitat l'hauria de patrocinar perquè la preparació sortiria una mica costosa, si bé gratificant. El preparador se veuria en el cas d'haver de tastar i pagar cadascuna d'aquestes menges enigmàtiques que trobaria als menús i a les cartes de les fondes més topadisses.
Un altre dia, que no frissem, vos donaré la recepta de la truiteta de pa.
