12 de junio de 2018
12.06.2018
Carta oberta a Rafael Mas Piedecausa

A qui vol enganar, senyor Mas? Són els motors i les xarxes!

12.06.2018 | 02:45
A qui vol enganar, senyor Mas? Són els motors i les xarxes!
L'any passat, Rafael Mas Piedecausa, patró major de la confraria de pescadors de Palma, va posar en entredit la recerca en pesqueries del Centre Oceanogràfic de Balears, així com de la pròpia Comissió Europea, a través del seu Comitè Científic, Tècnic i Econòmic de Pesca (STECF). Primer, en l'article d'opinió "Pesca 'científica'", publicat a Diario de Mallorca el 24 d'abril, l'excusa va ser una dada puntual i treta de context, sobre el rebuig de sardina de la flota de ròssec de Balears. Set tones! Una xifra certa, basada en un dels informes de seguiment de les pesqueries que periòdicament es remeten a la Comissió Europea, mitjana de les estimacions dels anys 2012-2014, i que va ser presentada de manera poc rigorosa per científics que no tenen cap vincle amb el nostre centre, ni amb les illes. Requeria d'un valor de dispersió i de la seva interpretació.

A aquestes set tones els correspon una desviació d'onze tones, la qual cosa ens confirma que es tracta d'una dada imprecisa que, a més, és excepcional dins la sèrie històrica de què es disposa. Les estimacions fetes els darrers deu anys (2005-2016) són zero en tots els anys, excepte per al 2013 i 2014, precisament dos dels tres anys emprats per fer l'estimació a la qual es refereix el senyor Mas. És, per tant, una xifra que no respon a la realitat i que, per això, no s'hagués d'haver presentat sense posar-la en context.


El patró major també criticava els models matemàtics emprats per a l'avaluació de l'estat d'explotació de les pesqueries perquè, segons ell, no tenen en compte l'esforç pesquer. Fals! Aquest és un paràmetre fonamental en els models que es venen utilitzant des dels anys cinquanta. L'article acabava amb un lacònic " así nos va", amb el que semblava suggerir que l'avaluació científica de les pesqueries i l'estat d'explotació del estocs de peixos que fem a l'Oceanogràfic és un problema per a la pesca balear.

Després, en un segon article intitulat " Nos quedaremos sin pescado fresco", també publicat a Diario de Mallorca el 6 de juny, el senyor Mas criticava que les recomanacions científiques per a la gestió de pesqueries només fessin referència a l'esforç pesquer i no a altres factors com la contaminació, que també poden afectar els ecosistemes marins i els seus recursos vius. En una entrevista més recent, publicada el 8 d'abril de 2018 a la revista Fora Vila Verd de El Mundo – El Dia de Baleres, el patró major aprofundeix en aquest argumentari. Insisteix en què el principal problema del sector pesquer és la contaminació i que ens estem quedant sense peix per culpa de l'acidificació de la mar, que afecta la reproducció dels peixos. Fins i tot diu que "els pescadors no tenim la culpa que no hi hagi estocs".

Unes afirmacions també gratuïtes. Malgrat sigui cert que l'acidificació i la contaminació representen actualment un problema molt greu per a la Mediterrània, no és menys cert la manca de certeses científiques que demostrin que aquests factors hagin afectat negativament la capacitat de renovació del seus recursos pesquers o, almanco, que aquestes siguin les causes de la seva reducció, per sobre de la pròpia activitat pesquera. Sense anar molt lluny, en àrees com l'Atlàntic, afectades també per l'acidificació i la contaminació, les reduccions de l'esforç pesquer, establertes en base al resultat de les avaluacions científiques, han permès reduir significativament la sobreexplotació en les seves pesqueries1.

A aquestes crítiques s'hi afegeixen els retrets, en aquest cas en privat, del president de l'Organització de Productors pesquers de Mallorca OP Mallorcamar (i del Consell Pesquer de Balears!), pel fet de que publiquem els nostres estudis científics, que segons ell, van en contra dels interessos del sector.


Sembla que no li agrada que facem la nostra feina, que no és altra que generar coneixement científic sobre la situació dels recursos marins vius i les pesqueries. L'objectiu final és contribuir a millorar la gestió de la pesca i fer-la sostenible i compatible amb la conservació del medi marí. Per això, intentem utilitzar la millor informació possible i aplicar mètodes científics rigorosos, els resultats dels quals presentem en grups de treball internacionals, principalment de la Comissió General de Pesca del Mediterrani i de la Comissió Europea, on es debaten i, si escau, s'accepten després d'un procés de revisió per part d'experts internacionals. Una generació i transferència de coneixement científic que és, o hauria de ser, la base per a la gestió de les pesqueries.

Les maneres d'actuar d'aquests representants del sector pesquer reflecteixen, si més no, una manca de cultura científica, dissortadament bastant estesa en les nostres contrades, però sobretot una reacció pròpia de gent ancorada en el passat. En lloc de reconèixer la greu situació, quasi terminal, en què es troba la pesca professional, que seria el primer pas per intentar posar-hi remei, posen en entredit les avaluacions científiques sobre l'estat dels recursos i les pesqueries, i donen la culpa a factors diferents a la pròpia activitat pesquera. En aquest cas, la contaminació, però en d'altres al canvi climàtic, per citar-ne alguns. Fins i tot, intenten posar entrebancs a la nostra feina, que l'únic que pretén és quantificar aquesta situació i plantejar possibles mesures per corregir-la, que sens dubte hauran de venir de l'I+D+i.

El problema no és el rebuig de sardina de la flota de ròssec, ni els estudis d'avaluació de l'estat d'explotació dels recursos pesquers, ni els models matemàtics que s'empren en aquesta recerca. Ben segur que els mètodes es poden millorar, i amb això estem, intentant incorporar-hi factors climàtics i oceanogràfics, que també afecten la dinàmica poblacional de les espècies explotades. Els problemes són uns altres i més greus. Especialment pel que fa a la pesca de ròssec, una de les modalitats pesqueres amb major impacte i que a la Mediterrània presenta una sobrepesca gairebé generalitzada i crònica.


Aquesta sobrepesca és el resultat de la sobrecapacitat de la flota, amb potències de motor que en alguns casos fins i tot dupliquen el permès en la normativa, malgrat les recomanacions científiques que d'ençà dels anys setanta i vuitanta aconsellaven no incrementar-la. Amb motors més potents, les xarxes remolcades van poder ser més grosses i això donà lloc a una realitat virtual, oposada al que vertaderament estava passant. Al principi, quan els recursos pesquers encara no estaven malmesos, les captures es mantenien o, fins i tot, augmentaven a mesura que s'incrementava l'esforç pesquer. Poc anys després, el nombre d'embarcacions va començar a disminuir, per manca de rendiment, però aquesta reducció es va compensar amb l'augment de la capacitat de pesca de les embarcacions que quedaven.

Una estratègia del tot errada, que no tan sols ha provocat la reducció del sector pesquer (en el fons, barques i pescadors han estat substituïts per motors i xarxes), sinó que també ha perllongat i agreujat la situació de sobrepesca dels ecosistemes i els seus recursos. Es negoci de na Peix Frit! A més, la poca selectivitat de les xarxes, fa que es capturin sobretot exemplars petits i immadurs, poc rendibles per a la venda, i espècies sense interès comercial, que, en alguns casos, poden arribar a representar fins al 75% de la captura i que són retornades mortes a la mar. El resultat és que, quatre dècades després, la pesquera de ròssec ha arribat al límit de la seva eficiència ecològica i econòmica. Ja no val seguir incrementant la capacitat de pesca. Ni les captures serien suficients per a cobrir l'augment de les despeses d'explotació i mantenir la rendibilitat de les empreses, ni el consum de combustible fòssil, amb les corresponents emissions de CO2 a l'atmosfera, a més dels altres impactes directes i indirectes d'aquesta modalitat de pesca, ho permeten. Sense ignorar el compromís que té el sector pesquer amb la societat, tenint en compte els subsidis públics al combustible i, fins fa poc, a la construcció d'embarcacions.

Les xifres són prou aclaridores, fins i tot pels que no creuen en la ciència o la veuen com l'enemic. Tant la flota de ròssec (les barques del bou) com la d'arts menors (els llaüts) s'han reduït a més de la meitat durant les darreres dècades i les projeccions ens mostren que si es manté aquesta tendència, que pareix s'ha accelerat els darrers anys, desapareixeran durant els propers 25-30 anys. Una reducció que ha estat conseqüència, senzillament, de la manca de rendibilitat econòmica, més que de les mesures aplicades per a reduir l'esforç pesquer, com també afirma el senyor Mas en un dels seus articles. Al final, si més no, la pesca professional serà residual. Uns podran pensar que s'ha resolt el problema, altres que ells no en tenen la culpa. Entre tots, però, haurem perdut tradició, cultura, gastronomia... i tot plegat serà un fracàs. Per ventura som dels pocs que encara pensem que és possible una pesca (fins i tot la de ròssec) sostenible i compatible amb la conservació del medi marí. I també diem que si hi ha algun lloc de la Mediterrània on sigui més factible aconseguir-ho, probablement és a les nostres illes.


No tenim, però, molt de temps per a redreçar la situació actual. Per això, cal valorar positivament la reducció de l'esforç, pescant un dia menys per setmana, de la flota de ròssec de les Illes durant el darrers anys, que fa poc s'ha decidit ampliar voluntàriament. Segons la conselleria d'Agricultura, Medi Ambient i Pesca del Govern balear, l'ampliació és deguda a que l'aplicació d'aquesta mesura de gestió ja ha començat a donar resultats. Si és així, serà una prova més de que actuant sobre l'esforç pesquer es pot millorar l'estat de les poblacions de peixos explotats i del fet que el problema més greu que afecta aquests recursos vius està ben identificat i no ho són tant, ara per ara, l'acidificació ni la contaminació marines.

Tal vegada ja arribem misses dites, però almanco convindria intentar-ho implementant mesures de gestió com la que acabem d'esmentar i moltes altres. El pitjor que podem fer, però, és la tàctica de l'estruç: amagar el cap i esperar que el problema s'arregli tot sol. Els qui segueixen pensant que la millor estratègia és no reconèixer el problema, per no haver de plantejar solucions, quan treguin el cap potser l'únic que podran dir serà: "El darrer que apagui el llum i tanqui la porta!". Té raó senyor Mas, així ens va.

* Investigador de l´IEO al Centre Oceanogràfic de Balears

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!