El passat 27 de maig feu la volta al món la imatge de Rodrigo Londoño, últim comandant en cap de les FARC, dipositant el seu vot per a les eleccions presidencials de Colòmbia. El món va veure en aquell gest la certificació de l´èxit dels acords de pau signats entre la guerrilla i el govern de Juan Manuel Santos, però milions de colombians sols hi veieren la impunitat i la humiliació a les víctimes que, al seu parer, suposaren aquells acords. No debades una majoria de colombians havia votat en contra d´aquell pacte en el plebiscit celebrat a l´octubre de 2016. El principal promotor d´aquell boicot als Acords de L´Havana fou Álvaro Uribe, president de Colòmbia durant vuit anys i en primera línia d´influència política des d´aleshores. Uribe, que fou qui digità Juan Manuel Santos com a successor, ha considerat sempre una traïció imperdonable que aquest accedís a negociar la pau amb la guerrilla en lloc de perpetuar l´enfrontament bèl·lic com havia estat sempre el seu interès.
L´actual candidat uribista, Iván Duque, és qui presumiblement governarà el país durant els propers quatre anys. A més de proposar que el seu mentor presideixi el Congrés, ha promès que modificarà substancialment els acords de pau amb les FARC. El pretext adduït per Duque és el de garantir que no quedi impune cap dels crims de lesa humanitat comesos per la guerrilla durant aquests anys, però a gairebé ningú se li escapa que el vertader motiu per a trencar els acords és evitar la devolució de les terres als camperols i indígenes desplaçats per la violència. Segons ACNUR, Colòmbia és país del món amb més desplaçament intern a causa d´un conflicte armat. En total són 7,4 milions de persones expulsades de les seves terres i desposseïdes d´unes propietats que han anat a parar a mans de narcotraficants i de grans terratinents protegits pel paramilitarisme; l´exèrcit privat que aquests grans propietaris havien fundat en els anys 70 amb la connivència de l´Estat.
Álvaro Uribe ha estat acusat durant tota la seva carrera política de mantenir vincles directes amb els paramilitars. De fet, d´ençà que l´any 2006 es va destapar el conegut com a escàndol de la ´parapolítica´, 61 congresistes del seu partit foren condemnats per paramilitarisme. A més d´això, durant els vuit anys que governà el país, es calcula que l´exèrcit executà al voltant de 4.000 innocents acusats falsament de ser integrants de les guerrilles. Aquests crims de lesa humanitat comesos per l´exèrcit -llavors a les ordres de Santos com a ministre de defensa- han quedat impunes en la seva majoria. Malgrat tot, la popularitat d´Uribe es manté intacta i el seu candidat va rebre un recolzament aclaparador durant la primera volta.
Iván Duque s´haurà d´enfrontar el proper diumenge a Gustavo Petro en segona volta. Petro va pertànyer a l´M-19 -guerrilla desmobilitzada l´any 1990- i és un defensor acèrrim dels Acords de L´Havana. En un país situat entre els més desiguals del planeta, la majoria del seus votants es concentren en les províncies més desfavorides i en els barris més pobres de les grans ciutats. La seva aposta per retornar les terres als desplaçats és titllada per l´uribisme de perillós intent d´expropiació massiva. Les seves promeses de reduir la desigualtat social i oferir educació i sanitat públiques i gratuïtes, han servit perquè l´oposició agiti l´espantall del "Castrochavismo"; un fantasma electoralment molt efectiu per la proximitat de Veneçuela.
En qualsevol cas, Gustavo Petro ja ha fet historia pel simple fet de ser el primer candidat d´esquerra que arriba a una segona volta en unes eleccions presidencials. Tots els candidats que ho havien intentat abans -i que tenien possibilitats reals d´accedir a la presidència- foren assassinats. Luís Carlos Galán l´any 1989 a Soacha i Jorge Eliécer Gaitán el 1948 en ple centre de Bogotà. L´assassinat de Gaitán provocà els aldarulls coneguts com "El Bogotazo" i la posterior persecució violenta dels seus partidaris, que acabaren refugiats a les muntanyes de la selva colombiana i donaren finalment origen a les FARC.
La improbable victòria de Petro suposaria tancar el cicle de dolor i guerra iniciat amb l´assassinat de Gaitán, però sobretot la normalització de la vida democràtica del país. Ara bé, per damunt d´això, el que estarà en joc el proper diumenge serà la pau de Colòmbia en si mateixa. La virulència de l´uribisme contra els Acords de L´Havana i l´ampli recolzament que té entre la població, demostren que l´addicció a l´enemic és una de les seqüeles més invisibles i alhora més profundes d´una guerra. El triangle que formen les tres principals ciutats del país concentra la immensa part de la riquesa i és, alhora, la zona que menys directament ha viscut el conflicte. Tot i això, és la que sembla patir una síndrome d´abstinència més aguda. L´addicció a l´enemic, com totes les addiccions, amaga també un gran negoci. A Colòmbia, per primer cop en els últims cinquanta anys, la disputa democràtica serà entre els qui volen mantenir aquest negoci i els que lluiten per superar l´addicció.
