Un dels trets de les societats modernes és la «facilitat», gràcies, sobretot, als ginys digitals, de la comunicació i la coneixença de dades i esdeveniments que, abans, costaven un fotimer de temps de saber. Estar allò que se'n diu ben informats és un dels trets distintius dels ciutadans actuals. Els beneficis afecten àmbits de més alt voltatge; ens poden fer operacions quirúrgiques de les més sofisticades a distància, en què, des de l'hospital en què som atesos, som supervisats pels cirurgians més aptes en la nostra malaltia. Alhora en un tres i no res, estam a l'acte informats de les darrers novetats, de tot quant faci falta, des del nostre mòbil o tauleta. Tot plegat està molt bé, i hauria de servir per evidenciar que som unes societats obertes al coneixement, a la tolerància, i receptives a tot allò que es cou més enllà del nostre entorn.
Un excés d'optimisme i de cofoisme mai no és bo. El problema que es presenta, com ens adverteixen educadors i analistes socials diversos, és com pair i esporgar, de manera crítica, els obusos informatius que ens arriben. Diu que diu que hi ha pacients que, en entrar a la consulta del metge, els etziben gairebé una tesi doctoral de la dolença que, de manera presumpta, aquell ha de tractar. Ensenyar a destriar la informació valuosa de la púrria que pul·lula arreu és un dels reptes de l'educació del present, i del futur.
Es deia més amunt que avui el nostre coneixement i tracte amb altres cultures és més assidu que en altres temps. També hi ha contribuït el fenomen de la immigració; comportaments que, fa uns anys, eren contemplats amb estranyesa o cert rebuig pels autòctons, ara, almenys un creu que és així, es veuen amb més «normalitat»; el fet que, a tall d'exemple, els musulmans que viuen entre nosaltres, celebrin el ramadà, com en efecte passa, no els converteix en una fauna estrambòtica; tira-tira hem après el que significa per a ells, perquè els nostres fills tenen amics musulmans, o a l'escola i a l'institut seuen al mateix pupitre. Però la diversitat cultural, en el dia a dia, no és fàcil d'assumir, perquè, ara que s'ha posat de moda la parauleta, tots tenim d'allò més arrelat un racó supremacista mal de dissimular; ens costa despullar-nos de la convicció que la nostra cultura, llengua, religió, gastronomia, i tots els ítems que hi vulgueu sumar són millors i superiors que els de la resta. Donem per suposat que estimar el que tenim més a prop deu ser un sentiment universal, lògic, i d'allò més humà; fer-lo el centre privilegiat i únic de l'univers és tota una altra història. Potser el secret seria dedicar-nos, amb tots els coneixements i noves que ens arriben amb tanta celeritat, a entendre que nosaltres som un més dins la generosa vinya del senyor, i que no hem de menystenir de cap de les maneres allò que no ens agrada, per molt de mal de ventre que ens provoqui. No fa gaire pel nord d'Itàlia va succeir un fet, que d'entrada pareix anecdòtic, però que va assolir una volada furibunda quan hi va ficar queixalada la Lliga Nord i Forza Italia; en un teatre públic hi tenia lloc una trobada per fomentar el diàleg intereligiós, organitzada per la comunitat musulmana de la Ligúria; a algú se li ocórrer tapar, amb una tela vermella, les parts íntimes, i prou esponeroses, del general Epimanondas, allà exposat i recent restaurat per l'escultor Mario Capelli, adduint que, a part d'imitar les dunes del desert, podria ferir els escrúpols morals i religiosos d'alguns assistents. L'exercici més complicat del multiculturalisme és acceptar allò que més als antípodes es troba del nostre redol.
