No se tracta d'un incunable, no vos penseu, ni tan sols d'un exemplar únic ni d'una raresa. Creuria que, en el seu temps, se'n degueren fer una o més tirades extenses.
El títol del llibre és La buena Juanita. No se correspon amb el Juanito, com s'ha pogut pensar qualcú. Aquest sí que tenia un paral·lel femení en el que es deia Flora. Aquests dos eren llibres de lectura escolar, molt més densos, amb capítols llargs, per a lectors (i lectores, ben segur) d'una edat superior a deu anys com a mínim.
La buena Juanita també era un llibre de lectura escolar, molt més elemental, destinat a nines de més poca edat, que així mateix haguessin superat els quaderns de les primeres lletres. Els capítols són breus, no solen passar de tres o quatre pàgines, il·lustracions incloses.
De què va, La buena Juanita? Capítol a capítol va descrivint la vida d'una nineta de set anys. Els fets de cada dia, el tracte amb els seus pares i familiars, les sortides, visites, passeigs, jocs? La seva característica essencial és que, en tot lloc i en tot moment, la nineta se capté amb una exemplaritat absoluta. No sols no comet cap falta, sinó que adesiara dóna mostres d'una bondat commovedora, com una vegada que, havent rebut de sa mare una pesseta per comprar castanyes, va trobar un pobre i la hi va donar.
Després de dinar, treia les estovalles al jardí i les espolsava perquè en caiguessin en terra les miques de pa i les se menjassin els aucellets. De sa mare, havia après que havia de respectar tots els animals, formigues incloses, i a prendre'n exemple de les virtuts, que els irracionals també en tenen. Així se va convertir en una ecologista avant la lettre.
Així mateix record que una vegada va veure una capseta damunt una taula de dins ca seva. Cedint a la curiositat, la va obrir i, oh desgràcia, a dedins hi havia un canariet, que son pare li havia duit per ella, i l'animalet va fugir volant per la finestra. Notau que no li havia prohibit ningú que obrís la capseta, però se sobreentenia que una nina com cal no ha de destapar capses ni cap altre recipient tancat sense permís exprés. No han de tocar res sense necessitat: « Su desgracia provoca, quien sin justa razón todo lo toca.» També essent molt petita se va riure d'un geperudet. Sa mare la va reprendre i ella mai més no se va tornar a riure de cap defectuós.
A mi, el pas que m'impressiona més del llibre és el titulat 'Pan solo!'. Conta que un dia sa mare, per berenar, li va tallar una llesca de pa sense afegir-hi res més. La nina va quedar aturada, com esperant el companatge. Sa mare li diu: «Què esperes?». Ella així mateix va gosar contestar: «Pa tot sol?» La mare li va fer un sermonet i un dels seus arguments a favor del pa tot sol va esser que, en el Parenostre, demanam el pan nuestro de cada día. Ella no va replicar i se posà a menjar-se la llesca de pa eixuta i, espantau-vos, ho va trobar bo!
(És de justícia observar que l'argument no era vàlid de tot: la mare ignorava que, si en el parenostre demanam el pa inclosos tots els aliments, és perquè se serveix d'una figura retòrica dita "sinècdoque", consistent a anomenar una part quan volem designar el tot, com ara quan sol·licitam la mà d'una senyoreta però en volem obtenir també la resta de l'organisme i per a unes finalitats específiques. Són sinècdoques corrents "guanyar-se les garroves", en castellà "los garbanzos", (per "guanyar-se el menjar"), "compartir el mateix sostre" ("la mateixa casa"), "ha complit quinze primaveres" (per "quinze anys"), "un poble de dues mil ànimes" (per "habitants"), i moltes que vosaltres mateixos trobaríeu.
El llibre així mateix descriu qualque exemple de males conductes, però sempre d'altres personatges, parents, companyes o amigues seves, que en surten degudament castigats, com aquella nineta que va contreure una dolorosíssima malaltia, que per poc fa pell, per haver-se menjat unes peres verdes contra l'advertiment de son pare. És la tàctica de moure a la virtut per l'horror del vici, seguida per tants discursos edificants.
De La buena Juanita, en guard un exemplar que vaig trobar dins un enfony de ca nostra i que va entretenir hores de la meva infància. Però li falten fulles, entre les quals la portada i el colofó. Les que conserva estan descosides i menjades de peixets. No du enlloc nom d'autor o autora, ni data, però se degué publicar a finals del segle XIX. A la coberta, hi figura el nom de l'editorial: Calleja. Hauria volgut trobar-ne un exemplar en bon estat, i l'he cercat des que vaig començar a freqüentar llibreries, parades i fires d'ocasió, com la dominical del mercat de Sant Antoni de Barcelona. No hi ha hagut manera de fer tec, i ja he perdut les esperances de trobar-ne cap durant el temps de vida que em queda. La resposta dels llibreters sol esser: «L'he tengut, però el vaig vendre.» Qui devien esser tants d'afortunats que se'm varen anticipar?
Estic segur que, a qualque porxo de la nostra comunitat, hi deu haver qualque Juanita oblidada. Si cap lector en fos posseïdor, la hi compraria, pagant-la bé, dins uns límits raonables, perquè no m'agrada que ningú s'aprofiti de les meves febleses sentimentals.
Del text de La buena Juanita, n'hi ha edicions modernes, però no duen les il·lustracions de l'original, substituïdes per unes altres sense gens d'interès i així perden bona part del seu valor. L'ideal seria fer-ne una edició facsímil, però veig que no s'hi anima cap editor. Amb tantes com se'n fan de llibres més poc valuosos.
