16 de mayo de 2018
16.05.2018
Tribuna

Eutanasia: més enllà de la prohibició i la legalització

16.05.2018 | 02:45
La despenalització de la eutanàsia i la ajuda al suïcidi ja ha donat les primeres passes en el Congres. Al marge del debat ètic i social, del debat sobre el patiment i el dret a la mort digna, el punt de partida és que la legislació actual impedeix donar resposta a algunes demandes de malalts que podríem considerar legítimes. Persones que pateixen malalties incurables o greument invalidants i amb patiments que viuen com insuportables; conserven la capacitat per prendre decisions i, de manera lliure i reiterada, demanen la mort.

Podem analitzar aquestes demandes. Una primera situació es produeix quan la demanda prové d'un pacient en situació de malaltia molt avançada, del qual es preveu una mort molt pròxima. Aquesta persona està conscient i el motiu de la seva petició és evitar un patiment físic o psíquic que li fa insuportable la vida. Un problema diferent es planteja quan el malalt demana la mort en una fase de la malaltia en què la mort encara no es preveu imminent. Finalment, hi ha altres situacions encara més excepcionals, quan el pacient és un malalt psiquiàtric o un menor d'edat, que ara no tractem, i unes altres a les quals no ens referim aquí, per exemple, el cas que llegíem aquest dies, del suïcidi assistit del científic de 104 anys, David Goodall, que va voler exercir el que considerava el seu dret a anticipar la seva mort.

La idea que no és legítim que un membre de la comunitat pugui treure voluntàriament la vida d'un altre o ajudar-lo a fer-ho té un fort arrelament social. Però, la compassió i el respecte a la dignitat i l'autonomia poden ser arguments que cal considerar, arguments que poden justificar, aquí sí, un canvi legislatiu que faci possible una resposta a aquestes demandes. Pensem primer el suïcidi assistit i després l'eutanàsia.

En el cas del suïcidi assistit és el malalt qui es causa la mort amb l'ajuda d'un professional, tant si aquest es limita a aconsellar i prescriure el mitjà per aconseguir la mort, com si l'acompanya en el moment de fer-ho. Si el suïcidi està despenalitzat, és lògic que el Codi penal acabi permetent també l'ajuda en casos raonables, com seria la d'un malalt terminal o que pateix una malaltia incurable, en una situació per a ell insuportable i sense possibilitat de millora. Seria una manera no hipòcrita d'ajudar a exercir un dret ja legitimat socialment, i fer-ho d'una manera digna, amb mitjans segurs i poc traumàtics.

El fet que sigui el mateix malalt qui es provoqui la mort, amb requisits i condicions controlades amb suficient transparència, hauria de ser una garantia suficient que l'ajuda ha estat ben demanada i ben utilitzada. En aquests casos, s'hauria despenalitzar l'ajuda al suïcidi perquè els professionals de la salut poguessin respondre de manera afirmativa a una demanda quan creguessin que és prou legítima.


En el cas de l'eutanàsia és una altra persona la que causa directament la mort d'un malalt a petició d'aquest. Queda clar que no es tracta simplement del respecte a la negativa d'un malalt a ser tractat, ni de la retirada de tractaments fútils, ni de la sedació consensuada en fase d'agonia; tots aquests supòsits formen part de la correcta atenció deguda als malalts dins d'una assistència sanitària i una pràctica professional de qualitat. Tampoc es tracta de donar els consells o prescriure els mitjans que demana un malalt terminal que decideix suïcidar-se. Aquest ajut al suïcidi podria quedar despenalitzada sempre que es respectessin una sèrie de condicions. En aquest cas, el malalt demana més: que se li causi la mort, bé perquè no pot fer-ho per si sol, bé perquè ho prefereix així.

Quines condicions s'haurien de complir per dur a terme l'eutanàsia i el suïcidi mèdicament assistit? Caldria tenir en compte una sèrie de condicions abans d'autoritzar l'ajuda al suïcidi o l'eutanàsia. Abans de res, convé recordar els elements que defineixen les dues pràctiques: presència de malaltia terminal (incurable i avançada) o de patologia incurable que provoca patiment sever i que es preveu permanent. Competència necessària per part del pacient per prendre i controlar aquest tipus de decisió en benefici propi. Inclou informació exhaustiva sobre possibles alternatives i una ponderació d'elles en la qual la mort resulti ser la millor d'elles. Requeriment exprés, seriós, inequívoc i persistent del pacient, a iniciativa seva i per al seu propi bé. Hi ha d'haver un sanitari directament o algú que, en condicions legals (notari, testimonis...) que acceptin la petició del malalt. Provocació directa de la mort de manera consensuada i medicalitzada.

El sanitari que accepti la petició del malalt ha d'estar convençut que realment està en fase terminal o amb un patiment intractable. Ha d'acceptar que per aquell pacient concret la situació irreversible és insuportable i, per tant, que el que cerca és el seu bé. Ha de descartar qualsevol afecció psiquiàtrica greu com a causa de la petició. Ha d'investigar i assegurar-se que la sol·licitud es fa de manera voluntària, a iniciativa seva i sense coacció de l'entorn.

Tot això ha de documentar-se i consignar amb transparència, per després poder ser analitzat responsablement i jutjar com a procedent o no. Per tant, tot el procés ha de constar en la història clínica. En qualsevol cas, ha de quedar clar que cap metge ni altre professional sanitari s'ha de veure obligat a atendre sol·licituds d'eutanàsia o d'ajuda al suïcidi, i la societat ha de garantir mitjançant els mecanismes de supervisió i control. És a dir, ha d'haver una sèrie de condicions que ofereixin garanties suficients.

Si es donen aquestes condicions, per què oposar-se, en una societat laica? Tots aquells que són creients i volen que es respecti el seu dret a morir de manera "natural", saben que hi ha condicions raonables per a que es respecti la seva creença. No estan obligats a fer-ho. Són els no creients els qui actualment no tenen el dret reconegut a una mort digna. Aquest debat, actualment en procés a molts països d'Europa ha d'arribar a tota la societat.

*Catedrática y profesor titular de la UIB

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!