La cançó és ben coneguda o ho ha estat fins fa poc. A mi, quan duia drap, la'm cantaven i la devien cantar moltes mares, i potser qualque pare, per adormir un fillet, sense saber qui l'havia composta, com tantes la gent en canta ignorant-ne d'on surt. No fa gaire, a un concert públic, la intèrpret digué que el Vou-veri-vou és una cançó popular felanitxera, sense precisar més. L'afirmació no és totalment inexacta, però se presta a esser mal entesa perquè fa pensar que és d'autor o autors desconeguts, quan en té de ben identificats. De vegades, en els programes dels concerts, a l'espai corresponent a l'autor de la peça, hi llegim "popular", com si fos d'autor anònim.
La lletra del 'Vou-veri-vou' és obra de l'erudit, escriptor i lul·lista Mateu Obrador i Bennàssar, nascut a Felanitx l'any 1852 i mort a Ciutat l'any 1909. A les dues poblacions, hi té dedicat un carrer. La música és del compositor Honorat Noguera Aulí, també nascut a Felanitx i mort a Ciutat el 1890. Només pel lloc de naixement dels autors, se pot dir que la cançó és felanitxera. Els dos noms d'ells consten a la partitura publicada en 1ª. edició el 1887.
Aclarit això, hauré de notar que, a moltes interpretacions que sentim a concerts, n'alteren la lletra. L'original diu: "Hora baixa, post el sol / plorinyava l'infantó / no ploreu, angelet, no / que ma mareta no ho vol. / No-ni-no, no-ni-no, / una engronsadeta pel nin petitó" (segueixen dues estrofes, seguides cadascuna de la tornada, que no se solen cantar). D'aquesta lletra voldria notar:
1. És escrita en llengua literària i per això fa servir l'article general: "el sol, l'infantó" i no "es sol, s'infantó".
2. Tracta el destinatari de vós: diu "no ploreu" en lloc de "no ploris", com correspondria si el tractàs de tu. Sobre això, un col·lega meu em diu que era corrent que els infants de poc temps rebessin aquest tractament, reservat justament a les persones d'edat. A Mallorca potser ja no en trobaríem mostres, però a Eivissa encara en queden restes. Tenim aquest ús documentat a la rondalla d'Alcover Es reim del rei moro amb set pams de morro (inclosa en el tom XVI de l'edició popular en 24 i en el III de la que el qui subscriu publica en col·laboració amb Jaume Guiscafrè, tipus 425E-2ª). Aquí és un pare el qui canta una cançó a un fillet seu de pocs dies. Diu: "Oh fii meu dolç i ros! / Dalt quatre paietes estau vós! / Si la mia mare ho sabia, / amb drap d'or vos bolcaria! / Però, com no ho sap, amb drap d'estopa anau bolcat!".
3. A més de fer-ho en primera persona, la mare s'anomena a si mateixa aplicant-se el possessiu "ma" i no "ta". No diu "jo no ho vull", sinó "ma mareta (i no ta mareta) no ho vol". Crec que aquesta forma de referència no s'ha perdut de tot. Avui encara podríem sentir una mare que, dirigint-se a un fill de poca edat, li digui: "No facis això, que sa mamà no ho vol".
Algunes intèrprets del Vou-veri-vou n'adapten la lletra al parlar modern i diuen: "no ploris" i "que ta mareta". Crec que l'alteració no és justificada.
P. S.: M'ha proporcionat bona informació per a aquest article el quadern de Ramon Rosselló Vaquer El músic Joan Aulí (Felanitx, 2017). A la Biblioteca March tenen un exemplar de la segona edició de la partitura original del Vou-veri-vou.
