Els qui tenim el costum de culejar prestatges de llibreries i de fullejar el que diuen els papers sobre el que se'n "món del llibre" ens topam adesiara amb fets i dades curiosos, o, ras i curt, mals de capir; sense anar més enllà, el fet que la publicació de llibres, de tota casta i condició, té una vitalitat extraordinària, cosa que desmentiria la tan repetida cançó de l'enfadós que la gent, avui, no llegeixen; si no, no s'expliquen les piles de novetats que s'amunteguen per les llibreries. També seria possible, ja res ens sorprèn, a aquestes alçades de la història, que la indústria editorial faci de tapadora a d'altres negocis tirant a tèrbols.
No fa gaires anys el producte estel·lar varen ser els llibres de cuina, encara ara la dèria perdura, (en una societat en què, diuen, menjam malament, una societat apressada, que omple el pap a còpia de menjars precuinats i greixos sobresaturats), i també una mica els anomenats manuals d'autoajuda (les, diguem-ne, novel·les de Paulo Coelho incloses), se suposa que per posar una mà per superar les pors (la solitud, les escletxes de la pròpia identitat) de la societat postindustrial (que tampoc no concorda amb les possibilitats de socialització i realització personals que té, en comparació amb les societats més tancades del passat). Entre els darrers supervendes, hi figuren llibres que tenen a veure amb la, per descomptat, saníssima i d'allò més recomanable, pràctica de caminar; un altre punt contradictori del nostre món procel·lós; com que estam tan ben peixits (per desgràcia, n'hi ha a balquena que la passen magre, tot i que, si hi hagués bona voluntat, hi hauria teca a bastament per a tots), hem de cremar els quilets de més fent i desfent les que qualque amic ha batejat com a rutes del colesterol, força curulles de personal, rural i urbà. Qui sap si alguns d'aquest caminadors, cosa que, com és fàcil endevinar, recomanam de tot cor, es prendrà la molèstia de llegir per afegitó el que sobre el caminar n'han escrit Robert Walser, Henry D. Thoreau, William Hazlitt o David Le Breton.
Una darrera paradoxa de què volem fer esment és l'èxit assolit pel llibret, en una societat tan renouera, Biografía del silencio, n'hi ha versió en català, del l'escriptor i capellà Pablo D'Ors, de la il·lustre i fecunda família de don Eugeni, autor de novel·les de les que no són només per matar l'estona i de diversos assajos. Recorda D'Ors que el silenci no és només l'absència de paraules; n'és també de l'ego. Ja hi ha qui ha detectat que una de les epidèmies que rovella la societat actual és el dèficit d'atenció, constatable, per exemple, en l'augment del nombre de morts per accidents de tràfic, o en l'abundància de malalties com l'estrès, degudes, en bona mesura, a l'omnipresència dels aparells digitals; estam sotmesos al calvari d'avisos diversos en forma de siulets, musiquetes, llumenetes, que, vulguis que no, repetits dia sí i altre també, incideixen en la nostra capacitat de concentració. Trenquen alhora de manera grossera les estones, impagables i necessàries, de silenci. Si un àmbit hi ha en què el silenci és una obligació aquest és l'escola: aconseguir, avui, el silenci unànime dels alumnes és un impossible. Els mestres que ho aconsegueixen haurien de merèixer tots els honors haguts i per haver. Sol ser habitual que els qui dicten legislació escolar mai no han trepitjat una aula; per a això postulen, per maquillar les estatístiques dels mals resultats, els ensenyaments dits cooperatius, en vulgar, projectes, en què l'aula es transforma en una animada tertúlia en què només penquen els alumnes interessats, o aposten per introduir a la babalà les noves tecnologies. Amb aquests fonaments tan febles, de vol gallinaci, que diria Josep Pla, segur que perdrem el tren de Finlàndia.
