El passat mes de gener ens va deixar per sempre Carme Ribas Amer (Inca, 1945). Quan esdevé que qui se'n va ha mantingut durant tota sa vida un compromís ferm i irrenunciable amb els desfavorits, quan aquest compromís ha marcat un intens trajecte professional i personal, sembla obligat acomiadar-se'n agraïts. No debades, si alguns trets la identificaven eren la generositat extrema i l'esforç persistent lliurats al servei de les causes justes. I per ella les causes eren justes o injustes en funció de si afectaven o no als pobres, als desheretats o als maltractats per la fortuna. Directa, espontània, tossuda, sense retòriques (ni estava dotada ni n'era procliu), dona d'acció com la que més, ignorava el desànim -que adesiara tocava a la porta- i el cansament. Per això, després d'un sotrac, després d'haver exhaurit les forces, l'endemà ja havia recuperat l'alè. Si fa no fa, una fragilitat tan sols aparent, un somriure de llarg recorregut, uns ulls que descobrien un cert desencís per tot plegat i un salt d'aigua clara i fresca al darrera per agombolar-la com a música de fons.
Nascuda en el sí d'una família inquera benestant -la casa pairal del carrer Dureta en dóna testimoniatge-, germana de Teresa, Àngels i Neus, escolaritzada en el col·legi de les monges dominiques del Pont d'Inca, aviat sentí la pruïja per engrandir el propi món. Acabat el batxillerat, marxà a Madrid a estudiar decoració i interiorisme, que mai exercí com ofici. I de tornada a Mallorca, cursà la carrera de Graduat Social, els quals estudis suposaren l'encontre amb l'objecte que hauria de constituir la seva professió. D'aquella època -finals dels anys seixanta del segle passat- ve l'establiment d'uns forts lligams ideològics i de companyonia que la dugueren a arrenglerar-se amb l'antifranquisme a partir, sobre tot, d'una feina en els barris -Son Gotleu, destacadament-. Fou aleshores que rebé influències profundes, reconvertides després en amistats duradores, de Maria Morell i Pilar Bonnín, treballadores socials i religioses, i Elvira Clar, graduada social.
A començaments dels anys setanta fundà, amb Carmel Bonnín i l'advocat Ferran Gomila, amb qui esposaria, un despatx laboralista que en poc temps esdevingué un autèntic referent. Els coneixements que havia adquirit li permeteren ensolcar la professió de graduada social a partir, sempre, d'una visió solidària i empàtica envers els desprotegits i necessitats. Vet aquí que de l'estudi profund de la normativa de la Seguretat Social i del domini dels mecanismes burocràtics d'una estructura que s'engrandia i complicava per moments, Carme Ribas tragué una saviesa pràctica que aviat li permeté ser considerada com la millor especialista coneguda entre nosaltres. Així que si no podia treure l'entrellat de qualsevol qüestió problemàtica que se li presentés relativa a les prestacions assistencials o contributives de la Seguretat Social, allò no tenia solució. Valia més deixar-ho córrer.
Allunyada de les teoritzacions, el seu saber el dedicà, amb un afany sense parió, a reclamar en pro dels treballadors afectats per una resolució denegatòria d'una prestació pública qualsevol. Aquells dies cotitzats que no bastaven per accedir a la jubilació, aquella invalidesa valorada amb un grau erroni, aquell accident de treball que havia estat tractat com a malaltia, aquella prestació d'atur desestimada...Pensem que quan na Carme començà l'exercici professional els conflictes amb la Seguretat Social eren escassos. Bàsicament perquè la inèrcia duia als assegurats a conformar-se amb les resolucions per mor del desconeixement general sobre la possibilitat de protestar-les i, a més a més, de protestar-les amb èxit. Per això, la seva feina persistent, informant dels drets i convidant de forma emfàtica a reivindicar-los, trencà els esquemes i fou de tot punt innovadora.
La relació que mantenia amb els clients era quelcom especial, viscuda amb una intensitat molt poc habitual. Suposava en cada cas una implicació personal, un patir amb ells, un fer-se moralment partícip de les necessitats materials que els estrenyien. Un abraçar-se per compartir els neguits, per fer-los minvar l'angoixa, per transmetre-les la confiança en un final favorable del cas. Afegim-hi encara una dificultat gairebé insuperable -a desgrat dels companys del despatx- per cobrar els honoraris, fins el punt que amb un "gràcies Carme" , després d'hores i hores de feina, es podia considerar ben pagada. Tal com raja. El tàndem que formà durant tants anys amb el seu espòs Ferran Gomila, que s'ocupava de la defensa dels casos davant els tribunals mentre na Carme duia només les reclamacions en fase administrativa, excel·lí. Però no sense dissonàncies, diguem-ho tot, perquè la visió altament emotiva de na Carme „això s'ha de guanyar perquè, pobra gent, viuen dins la misèria„ topava amb una orientació molt més canònica d'en Ferran: això ho guanyarem si tenim arguments de pes per guanyar-lo i ho sabem defensar bé.
Fora de l'àmbit professional, s'implicà activament en tasques de cooperació internacional (Nicaragua, Hondures, El Salvador, Guatemala...) i sobre tot amb l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí. Amb la derivada d'assolir responsabilitats gairebé orgàniques -que defugia per principis- en el si de l'Associació de Familiars de Presos i Desapareguts Sahrauís (AFAPREDESA). Es podrien afegir un bon grapat de més dades que palesarien característiques ja esmentades d'una personalitat gens comú: la noblesa d'esperit, la fraternitat, el caràcter desprès, la manca d'ambicions personals, l'afecció per la humanitat que pateix, la vocació per ajudar, l'exigència, l'obstinació...Però per reblar el retrat bastarà que citem un nom i unes frases finals. El nom és Bachir Halihena, fill acollit quan tenia 7 anys (ara en té més de trenta). Les frases les pronuncià, desolat, Ferran Gomila com a resum final d'una descripció forçosament incompleta. Na Carme, explicà, no havia abandonat mai la infància; esperava, sense entrar-hi, a la porta del món dels adults. La felicitat, els seus moments de màxim esplendor, es remuntaven als estius d'infantesa i jovenesa al Mal Pas (amb el mar, els pins i l'oratge que ho amaraven tot). Però encara, afegí, hi ha una síntesi més comprensiva, saps? Na Carme, senzillament, es feia estimar.
