Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Dimonis

Per bé que quedi només com un, mesclat amb d'altres, record d'adolescència mai no hem renegat del tot de la, diguem-ne, casolana educació cristiana que, de manera inevitable, surava dins la societat en què ens vàrem educar. Així com formava part gairebé com a llei natural del nostre entorn, així també el trencament no va ser gens ni mica traumàtic. Vàrem fer el comprensible exercici d'autocrítica, quan vàrem ser una mica crescudets i el magí començava a tirar pel seu compte, i tot aquell llegat religiós, d'una vivència religiosa popular i amenitzada pels ritus sacramentals pertinents, que, al cap i a la fi, no passaven de ser per a nosaltres una festa, va ser abandonat sense cap gran càrrec de consciència.

Llegim adesiara que el cristianisme perd adeptes i pes dins la nostra societat; no hi deu ser aliè el procés de secularització del món actual, almenys a Occident, i potser també l'arribada de noves religions, o para-religions. L'abandó sense dubte ve d'errors o males pràctiques internes, que, pensam, deu ser analitzat pels experts de la casa, que prou en té. Si perds clientela, si la gent et deixen de fet confiança, segur que no has fet totes les coses bé.

Observàvem més amunt que les pràctiques religioses acabaven sent una festa. La divisió anual del calendari se solia fer tenint com a fonament les festivitats religioses més assenyalades; els batejos, les comunions i les noces (en aquell temps, per cert, a ningú li passava pel cap prescindir de l'Església en aquestes celebracions; qui s'hi hagués atrevit hagués estat maleït de per vida) sabíem que acabarien en menjua, en un aplec familiar més, dels que eren habituals al llarg de l'any. No cal dir que a l'escola, per dir-ho de qualque manera, érem alliçonats, de manera maldestra, dit sigui de passada, sobre alguns presumptes coneixements de dogmàtica cristiana, que, tard o d'hora, hauríem d'amollar com a lloros esquerdats davant la monja o el mestre; així, ens varen fer aprendre el deu manaments (fins i tot, cosa que potser ens donarà dret a tenir un tros de cel, els hem posat en pràctica), els pecats, els mortals i els venials, rudiments elementals d'angeologia o els ets i uts dels diferents sagraments. Hem de suposar que no va ser un temps perdut.

A allò que no donàvem passada era que el dimoni existís. Era un personatge estrany, en aquella història, en què l'heroi era Jesucrist que havia obrat miracles i predicava la bondat i l'estimació. No era l'únic enemic que teníem; n'hi havia dos més; el món i la carn. No va ser fins més tard que ho varem mig entendre tot. Però hem constatat que no era un simple recurs per fer-nos por; el papa Francesc mateix ho ha recordat en diverses avinenteses, que els dimonis ens envolten arreu, durant la Pasqua d'enguany, sense anar més enllà; fins i tot ha concretat que «el diable entra per la butxaca». El 2016 va morir el pare Gabriele Amorth, exorcista oficial del Vaticà un fotimer de temps, que el devia conèixer com el palmell de la mà, atès que va practicar uns 70.000 exorcismes; per a ell, per exemple, tant el ioga com l'homosexualisme tenen el diable com a companys de viatge. El feminisme també, segons que va recordar un bisbe espanyol no fa gaire. A hores d'ara, l'exorcista de la diòcesi de Roma, el pare Vincenzo Taraborelli, té coa, dia sí i altre també, per deslliurar de possessions diabòliques; a més, el Vaticà ofereix, cursets per a exorcistes, als darrers dels quals hi han assistit prop de 300 capellans. Ja veurem què feim, si s'estrevé que ens visita; de moment, els dimonis, sempre ens han parescut com a de broma, siguin els de les rondalles, o el de Montuïri.

Compartir el artículo

stats