Día del Periodista 50% DTO. Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Munar

Notes de tall

Jaume Munar

Banalitzar la violència

La paradoxa és aquesta: res no garanteix més la unitat d'Espanya que la independència de Catalunya. Només la Catalunya sediciosa podia despertar entre la ciutadania espanyola un recolzament tan fervorós vers els poders de l'Estat; cap altre enemic hauria aconseguit que aquests poders actuessin d'una manera més coordinada. La causa general contra l'independentisme que Felip VI inaugurà el passat mes d'octubre ha servit per a prestigiar davant l'Espanya unionista les forces de seguretat i les institucions públiques, però sobretot ha assegurat una eventual majoria absoluta a PP i C's. En canvi, no ha servit per a convèncer els més de dos milions de catalans que volen la independència que és possible una Espanya en la qual s'hi puguin i vulguin sentir inclosos.

A la vista dels esdeveniments, sembla que reintegrar l'independentisme no ha entrat mai dins els plans de l'unionisme. I és que l'operació d'extirpació i desinfecció del catalanisme que poder executiu, poder judicial i la majoria del poder legislatiu s'han avingut a posar en marxa té un doble efecte positiu per a la "España constitucional". Per una banda, satisfà la turba de l' A por ellos!, que demanda humiliació i escarment dels sediciosos, i per l'altra, garanteix el manteniment de l'statu quo tot facilitant una recentralització que cert espanyolisme somnia des de fa anys.

En una entrevista de l'any 2015, Miquel Sellarès -antic home de confiança de Jordi Pujol i primer director general dels Mossos d'Esquadra- va dir respecte al conflicte entre Catalunya i Espanya: "Tenim al davant unes tropes ensinistrades que ataquen a uns que som boy scouts". Voluntàriament o no, Sellarès va preveure amb una lucidesa extraordinària la candidesa -o la inconsciència- amb què els líders independentistes es comportarien cap al final del Procés. Només l'embriaguesa que provoca l'excés d'il·lusió pot explicar que es pretengués fer efectiva la independència sense comptar ni amb el 50% dels vots. De la mateixa manera, només des de la candidesa es podia pensar que l'Estat -qualsevol Estat, inclosa una hipotètica Catalunya independent- no respondria amb tota la seva capacitat de coerció davant un intent de secessió tan plausible.

En canvi, el que pot ser no sospitava ningú -ni tan sols el perspicaç Sellarès- és que les "tropes ensinistrades" de l'Estat sobrepassarien tantes línies vermelles per tal d'aconseguir els seus objectius. El fals relat d'un moviment independentista violent que han creat el poder judicial, el polític i part del mediàtic, és una banalització de la violència que hauria d'avergonyir qualsevol demòcrata. És cert que l'independentisme va forçar el sistema parlamentari, que es va saltat la llei i que va prendre decisions unilaterals sense comptar amb els vots d'una majoria qualificada de la població. Però tot i que davant aquests fets és legítim que el poder judicial d'un estat entri en acció, en cap cas es pot afirmar que l'independentisme català hagi actuat amb violència. Afirmar-ho és una ignomínia que només s'explica per una malaltissa set de venjança que, per paga, s'intenta vestir de rigor judicial i de sentit d'estat.

Tot fa pensar que, tard o d'hora, el Tribunal Europeu dels Drets Humans dictaminarà que a Catalunya no va tenir lloc un alçament violent i que, per tant, no estaven justificades les acusacions de rebel·lió contra els líders independentistes. Aquest dia seran massa les persones que hauran d'acotar el cap per haver permès o haver callat davant un atropellament de drets tan fonamentals. Que fa trenta anys la justícia autoritzés Juan Carlos Yoldi -empresonat preventivament per pertinença a ETA- a acudir a un ple d'investidura on era candidat a l'ehendakari i que per dues vegades el jutge Llarena -tot i el pronunciament de la Comissió de Drets Humans de l'ONU- hagi denegat a Jordi Sánchez poder acudir al ple de la seva investidura és una humiliació intolerable i una injustícia.

Espanya va patir massa anys de violència i terrorisme reals com per inventar-ne ara de ficticis. Per respecte a les víctimes i per respecte als que defensaven aleshores que de tot es podia parlar si s'abandonaven les armes, els poders públics i els ciutadans espanyols no haurien de consentir que avui es banalitzi la violència amb l'únic objectiu d'humiliar i escarmentar l'independentisme. La humiliació, a curt termini, pot semblar un calmant eficaç per a l'orgull ferit del nacionalisme espanyol, però combinada amb la frustració a què els líders independentistes han conduit els seus votants pot acabar tenint unes conseqüències nefastes per a tots.

Estava previst que la detenció de Puigdemont fos la cirereta de tot aquest pastís, però s'ha convertit en la internacionalització definitiva del conflicte. Un tribunal alemany ha fet saltar pels aires els fals relat de violència de l'Audiència Nacional i del Govern espanyol. És simbòlic que la mateixa Alemanya que després de la II Guerra Mundial propicià que Hannah Arendt parlés de la "banalitat del mal" hagi deixat en evidència davant el món la banalització de la violència que té lloc a Espanya. Alemanya va fer un llarg procés de redempció. Espanya sembla no voler canviar.

Compartir el artículo

stats