Adesiara s'ha qüestionat l'èmfasi que, dins la cultura occidental, s'ha concedit a la faceta intel·lectual de l'individu, anteposant la capacitat de raonament per damunt d'altres virtuts o qualitats. Potser, ara, com a reacció, es cau en l'error contrari, amb opcions que, diguem, no tenen gaire fiabilitat científica, de privilegiar els caires emotius i sentimentals de la nostra personalitat. El més lògic, si es contempla, sobretot, des del punt de vista de l'educació, és que es valorin i es considerin en unes balances equitatives els àmbits racionals i els emocionals; però aconseguir una dosi igualitària no deu ser tan fàcil. En tot cas, la majoria anam estirat el carro de la vida a còpia de sumar la lògica de la raó amb la incertesa i capricis dels sentiments i les emocions.
Els sentits, no importa ni dir-ho, formen part indestriable de la nostra personalitat; ens delimiten i donen fe de la nostra relació amb el món. Si en tenim qualcun d'atrofiat, pel que sigui, per defecte de naixement, per malaltia, en patim de manera inevitable les conseqüències. Hi ha la creença que aquests, els sentits, com a dons de franc que ens atorguen la naturalesa o les divinitats, si s'hi té confiança, no necessiten desenrotllar, modelar, afinar. No és ben bé així; la generositat natural o divina sol esser escassa, i, ves per on, no ens sol tenir a nosaltres com a escollits. Tots hem sentit a dir noves d'aquell veïnat amb escassos coneixements de solfeig que, per contra, i d'oïda, era capaç d'ordir unes melodies que es ballaven amb entusiasme a les festes patronals, o d'aquell geni perdut dels números que, sense ni saber les quatre operacions bàsiques, era capaç calcular-te amb precisió els minuts i segons de vida si li deies els anys complerts. Això són casos excepcionals que, per sort, existeixen.
Els sentits convé conrear-los i també tenir-ne cura, com altres parts del nostre cos. Els sentits, a més, ens permeten d'experimentar vivències i sensacions que podem col·locar sense cap remordiment vora les més excelses que puguem exigir als nostres interessos i aficions intel·lectuals. No fa gaires anys que el premi Nobel de química es va atorgar a científics estudiosos dels olors; des de l'art i la literatura, com a complement de la ciència, se n'ha destacat la importància; caldria recordar l'intent d'establir "correspondències" entre diferents sentits que va temptejar Baudelaire, o aquell famós sonet dedicat a les vocals, de Rimbaud, en què cada vocal era associada a diferents vivències i sensacions.
Un dels sentits de què menys coneixement es té és el de l'olfacte. Hipòtesis se n'han fet, que ara no venen al cas. És, en canvi, un dels sentits amb què es poden vincular més referències evocatives, moltes de les quals ens transporten a experiències viscudes, alguns tan llunyanes, que són per sempre irrecuperables, i de les quals només, en queden, justament, les olors. Sense ser uns prodigis olfactius estam segurs que, en els moments de tristor o de malenconia, som capaços de rememorar l'olor de les primeres escoles a què vàrem acudir, del paper dels quaderns i llibres, de les gomes d'esborrar (i, de pas, el mal olor de qualque mongeta que no se devia rentar gaire), l'olor dels menjars que regaven els carrers. Les olors de net i de perfum, barat, que desprenien les al·lotes que ens agradaven, i que mai no serien nostres.
Si no és que hi anam en persona, la xarxa ens permet adquirir, comercialitzat per la botiga Supersense, de Viena, un lot "d'olors abstractes" que ens permet tenir a casa, i penjats fins i tot com a amulets, aquelles olors que han estat sempre nostres.
