Des de la creació de l'Orquestra Simfònica de les Illes Balears l'any 1989 (tot i remuntar-se a 1947, gràcies a la tasca del recordat director coreà Eak-tai Ahn) ha estat un dels màxims referents culturals de Balears com li correspon a la categoria privilegiada i excepcional que un conjunt simfònic ha de tenir dins la seva societat. No obstant, en els darrers anys la situació que viu és indigna d'una orquestra de nivell que aspira a oferir un servei cultural i social en condicions a la comunitat a la qual serveix, tal com ha fet fins avui. Una orquestra que hauria de comptar amb almenys vuitanta músics per abastar tots els seus objectius es troba a dia d'avui que, amb prou feines, compta amb 61 músics titulars. La situació ve de lluny, perquè les institucions responsables no ha convocat oposicions des de 2009: és a dir, des de fa gairebé deu anys. A hores d'ara és l'orquestra espanyola que duu més temps sense convocar-ne, una fita preocupant. La conseqüència ha estat la pèrdua d'unes quinze places entre jubilacions, excedències i defuncions, a les quals se n'haurà de sumar tres o quatre més en els propers anys. Inexplicablement cap d'aquestes places ha estat coberta amb el corresponent procés d'oposicions per a la seva reposició, tot i una acumulació de baixes que ja comença a ser alarmant.
La política de les institucions ha estat, fins ara, de cobrir les places mitjançant contractes en règim temporal. Aquestes contractacions no ajuden a mantenir la qualitat del conjunt: a més de ser incorporacions breus i inestables no cobren per salari, sinó per dies treballats. Aquest fet està repercutint en la qualitat de l'orquestra, que no incorpora elements estables a la plantilla com és habitual en aquest tipus de conjunts, ni pot fer els relleus generacionals interns sense que la seva qualitat sonora se'n ressenti. A això s'ha d'afegir l'envelliment progressiu de la Simfònica, que a dia d'avui no té cap músic més jove de 35 anys. En aquestes condicions cada vegada és més difícil que l'orquestra mantingui una plantilla estable i que el conjunt mantingui el nivell adequat. Fins i tot entre el personal administratiu han hagut baixes, que tampoc han estat cobertes. Des de les institucions s'argumenta que no es pot fer cap convocatòria fins que no es compleixin determinats tràmits previs, especialment la redacció d'una RLT (Relació de Llocs de Treball), requisit burocràtic indispensable per a escometre una ordenació de personal. Però no es pot entendre com poden tardar tant en complir aquests tràmits, fins el punt d'allargar-se durant anys sencers.
Des de l'inici de la crisi les coses han empitjorat progressivament. Les retallades sobrevingudes varen fer perillar, fins i tot, la supervivència de la Simfònica. Es va especular amb l'acomiadament de fins una quarta part dels músics (!) a canvi de la supervivència de la Simfònica, però el suport social va avortar aquest disbarat. L'acord de viabilitat signat posteriorment (2014-16) li va permetre sobreviure, però condicionat a no cobrir cap vacant que sobrevingués, la qual cosa va mantenir la mateixa situació d'estancament. Una vegada esgotat el termini de l'acord la plantilla de l'orquestra s'ha continuat aprimant i recorrent a contractacions temporals per cobrir les seves necessitats puntuals. És a dir, res ha canviat.
Darrerament s'han donat algunes passes esperançadores, però no suficients. El febrer la Fundació Orquestra Simfònica va iniciar els tràmits per obrir una borsa de feina, prèvia resolució de jubilacions encara pendents i d'acord amb la confecció dels pressuposts. La borsa s'ha convocat recentment, abasta totes les línies d'instruments i permetrà ordenar el règim de contractacions; però no resoldrà la temporalitat dels músics incorporats, amb contractes de 45 dies màxim per a substitucions o excedències. La borsa no suprimirà una precarietat que no beneficia l'estabilitat de la Simfònica ni la qualitat artística del seu conjunt. Tampoc ajuden altres factors, com la llei Montoro, que estableix un sostre de despesa que impedeix fer la inversió suficient per atacar la situació.
Aquí no acaben els problemes, perquè la Simfònica continua mancada d'un local propi. Fins fa quatre anys ocupava un antic estudi de gravació a Son Dameto, que era una solució provisional fins tenir un local en condicions. Ara mateix manca d'un espai propi idoni per assajar i donar els concerts. L'abril de 2016 la fundació Fundatur va anunciar una partida de dos milions d'euros per construir la nova seu de la Simfònica, l'anomenada Caixa de Música, en el barri de Nou Llevant. Les obres havien de començar durant 2017 per poder-se inaugurar enguany, però no ha estat fins dates recents que s'ha presentat l'avantprojecte i s'ha afegit un milió d'euros procedent de l'ecotaxa. És una bona notícia, però els terminis previstos fan presagiar que l'inici de les obres i la seva posada en funcionament encara estaran lluny dels terminis marcats inicialment.
En conjunt, a hores d'ara la situació de la Simfònica és molt complicada. Entre l'eternització dels tràmits, la manca de relleu generacional i de reposició d'efectius, l'absència d'una seu estable, la precarietat laboral de les noves incorporacions, la incertesa generalitzada i la manca d'una implicació institucional decidida és un miracle que el seu rendiment continuï essent òptim. Si no es posa remei en poc temps la precarització li pot acabar passant factura a l'orquestra i entrarà en una fase de decadència artística irreparable que li farà perdre el suport del públic que, fins ara, li ha fet costat. Refer i aixecar una orquestra des de baix és una tasca que pot costar anys aconseguir i, si no canvien les coses, ens acabarem trobant en aquesta situació. Quan ja sigui massa tard.
* Doctor en Història Contemporània
