No fa gaire vaig anar amb la meva parella i alguns amics a Calomarde, un petit poble de la província de Terol situat al nord de la serra d'Albarracín. Les raons que ens hi menaren són diverses; la primera i més important és el fet que na Paqui, una bona amiga mallorquina, decidí instal·lar-s'hi i llogar la posada que duu el nom de la vila, la Posada de Calomarde. Es tracta d'un allotjament prou agradable i acollidor, sense cap mena de luxe ni ostentació sobrera. El millor que es pot dir d'ell és que es tracta d'un lloc càlid i familiar on anar a romandre un parell de dies, ja sigui per descansar o per fer alguns dels nombrosos i formidables itineraris que hi ha al seu voltant, un dels grans atractius de la comarca, unit al seu ric i variat patrimoni històric i cultural.
Tenia una altra motivació, per anar a Terol, d'un caire diguem-ne més personal. Quan anava a escola a La Salle del Pont d'Inca hi havia molts d'alumnes que eren d'aquell redol, gent molt senzilla i humil que hi estudiaven en règim d'internat, els anomenats aspirantes, un equivalent al grau de seminarista previ a l'assoliment de la condició de germà (o hermano, com els solíem anomenar col·loquialment els al·lots del poble, la majoria del Pont d'Inca, es Pla de na Tesa o Son Ferriol). De tant en tant, les seves famílies els enviaven cartes i queviures, normalment embotits o companatge amb què complementar la dieta més aviat austera del col·legi... Algunes vegades ens convidaven a tastar aquelles viandes; record com si fos ara la flaire que tenien el cuixot o el xoriç, que prèviament havien desempaquetat com si d'un petit tresor es tractàs. Era un temps on en determinades contrades -i Terol n'era una- la gent passava vertadera necessitat, i aquells aspirants, tot i la seva dignitat, eren la prova fefaent d'una Espanya llavors desconeguda i remota, on amb prou feines coneixien el significat de paraules com ara desenvolupament o progrés.
Més tard es va divulgar un lema amb el qual es pretenia donar a conèixer la realitat social d'aquelles contrades: ¡Teruel existe! Era un crit d'atenció a l'oblit secular que patia aquesta província i bona part del territori aragonès. Un oblit del tot injust, com més endavant José A. Labordeta va plasmar en els seus poemes i cançons, les lletres dels quals esdevingueren vertaders himnes contra la marginació i l'oprobi que patien bona part dels seus habitants. Sigui com sigui Terol es mereix una visita; el viatger sensible no restarà indiferent davant la joia patrimonial que constitueixen pobles com Albarracín, El Vallecillo o Griegos, per citar-ne només un parell. Des de Calomarde, sense anar més enfora, es pot fer una preciosa excursió a peu fins al Barranco de la Hoz, o agafar cotxe fins a l'interessant conjunt que constitueixen les pintures rupestres del pinar de Rodenos, un itinerari a través de la natura i la història amarat d'una bellesa mineral i antiga, perfectament senyalitzat. Altres indrets interessants i a no massa més d'una hora en cotxe són la Laguna de Gallocanta, una de les zones humides més importants d'Europa i lloc de pas obligat per a nombroses aus migratòries -ara mateix pràcticament seca, val a dir-ho-, o la mateixa ciutat de Terol, on val la pena dedicar un parell d'hores a la visita historicopatrimonial que ofereix la Fundación Amantes de Teruel (gràcies Coca, per la teva hospitalitat), i que inclou, a més d'una bella visió del sepulcre dels amants més famosos del Regne d'Aragó, una visita guiada a través de la catedral i els seus voladissos exteriors, campanar i contraforts inclosos.
Terol existeix, i tant que existeix! Ara que el dia s'ha allargat és un temps propici per comprovar-ho. Les raons: un entorn natural privilegiat, bona gent -no és cap tòpic-, un patrimoni cultural interessantíssim i una gastronomia rica i saborosa en ingredients i matisos. Ah!, i si passau per Calomarde no deixeu de fer un aguait a la seva posada. És un d'aquests estranys llocs on el viatger no se sent allò que se'n diu un turista; un allotjament com aquells d'un temps, on encara és possible compaginar una agradable i càlida estança amb un polsim d'aventura, fora comissions ni intermediaris.
