Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Notes de tall

Política 'selfie'

La política ´selfie´ és purament especulativa i virtual

Fa un grapat de setmanes l´empresa mallorquina Pep Lemon va anunciar que cessava temporalment la seva activitat. Sigui temporal o no, el tancament d´una empresa és sempre un fracàs, però quan l´empresa pertany a les poques del sector agroalimentari que aconsegueixen sobreviure avui a les Balears, el fracàs es converteix en una derrota col·lectiva. Pep Lemon gairebé va arribar a ser més coneguda per les circumstàncies que envoltaven les seves botelles que no pel que aquestes contenien, especialment arran del conflicte amb Pepsi pel registre de la seva marca. Conflicte, per altra banda, molt comú i sobre el qual existeix una extensíssima jurisprudència que el feia del tot previsible.

En tot el seu dret, Pep Lemon va decidir fer públic el seu enfrontament amb la multinacional i el seu relat de David contra Goliat ben aviat despertà la solidaritat de molts ciutadans i, és clar, també dels nostres polítics. El Consell de Mallorca va rebre en audiència els responsables de l´empresa i ,en un dels plens, tots els consellers tenien una ampolla de Pep Lemon al seu escó. Al Parlament, David Abril i Bel Busquets donaren una roda de premsa presidida per dues botelles del refresc. Poc importava si aquelles deferències cap a una empresa privada suposaven un agravi cap a altres empreses del mateix sector o si era o no legítim un recolzament públic com aquell en un conflicte empresarial habitual i estríctament privat. Pep Lemon va rendibilitzar econòmicament el seu martiri i les institucions feren creure als ciutadans que es deixarien la pell en resoldre un problema que en cap dels casos està entre el primer centenar de problemes que tenen les empreses de Balears.

Aquell cas no fou el primer ni ha estat l´únic, però segueix essent un dels exemples més paradigmàtics d´una nova forma de fer política, la política selfie. Des de temps immemorial -i fins fa relativament poc- el poder havia fet ús i abús de la política d´autobombo. La lloança i publicitació indisimulada de les gestes pròpies a través de mitjans de propaganda i palafreners afins, no només servia per a exagerar les virtuts de qui governava, sinó sobretot per a evidenciar les mancances dels adversaris. Entre els exemples clàssics hi figura el Nodo i, entre els més sonats, hi destaquen les intervencions al Parlament dels portaveus del PP durant els anys de majoria absoluta. El fet és que la tradicional política d´autobombo almenys requeria d´una matèria primera; això és, d´un fet polític -per insignificant que fos- que pogués ser convenientment exagerat. La política selfie, en canvi, té l´avantatge d´estalviar als ciutadants les inauguracions d´obres innecessàries i els corresponents canapés, perquè, a diferència de la d´autobombo, és purament especulativa i virtual. La fórmula de l´èxit consisteix en seleccionar problemàtiques sobre les quals no es té cap competència o que són, ja d´entrada, irresolubles, però que almenys serveixen per a donar una certa pàtina d´heroi amb principis al governant de torn.

Fa pocs dies el fiscal superior de Balears va fer públic que procediria a arxivar la denúncia que el Govern havia presentat un cop finalitzada l´exhumació de les fosses comunes de Porreres i Sant Joan. El fiscal Barceló va explicar que els assassinats comesos l´any 36 no es podien investigar penalment perquè la llei d´Amnistia de 1977 ho impedia. Aquell mateix dia, el PSOE d´Armengol vetava a Madrid, juntament amb C´s i el PP, un canvi del Codi Penal que, a la pràctica, hauria suposat una reforma de l´esmentada llei d´amnistia. Mentrestant, a Balears, el Govern de la Gent simulava sorpresa i s´indignava amb la decisió de la fiscalia. El més lamentable d´aquella farsa és que s´havien donat falses esperances als familiars dels represaliats i s´havia obligat a fer el ridícul a l´advocacia de la comunitat.

Un capítol apart mereix Miquel Ensenyat, autèntic estadista de la política selfie. De la seva històrica visita a l´Illa de Quios res més se n´ha sabut, entre altres coses perquè el Consell no té competències en matèria de refugiats. En el seu cas, la política selfie ha acabat derivant en el que es podria anomenar "política domàs", de clara inspiració vaticana. Els desplegaments de llaços i pancartes des del balcó del Consell ja s´han convertit en una estampa tan tradicional com la dels resos de l´Angelus a la plaça de Sant Pere. El darrer ha estat un llaç en solidaritat amb les reclamacions dels pensionistes. Curiosament, el Consell tampoc té cap competència sobre les pensions. Tot fa pensar que l´any electoral que s´acosta serà l´eclosió definitiva d´aquest nou estil de fer política que, com una plaga, afecta tots els partits. Almenys ens queda el consol de saber que ens podrem evadir de tot plegat fent-nos selfies dels de veritat, posem per cas, davant sa Feixina. Si avui a la mentida se l´anomena postveritat, des d´ara, a la comèdia bé la podem anomenar política selfie.

Compartir el artículo

stats