Aquests dies hi ha hagut un moviment a favor de la dona com no n'hi devia haver hagut cap altre mai. És de justícia. De quan tenim notícia, la dona ha estat objecte d'una quantitat d'injustícies, pel simple fet d'esser dona, que, si les miram serenament, sense passions i sense interessos, són absolutament inacceptables. No en posaré exemples perquè ja s'han denunciat prou. Qualcú ha arribat a dir que el primer enemic de la dona és una altra dona. Algunes paraules de l'Evangeli (Mateu 10:35, Lluc 12:53) hi fan al·lusió. I és cert que la subjecció de la dona se produeix especialment en el marc del matrimoni i de la família en general. La dona és maltractada, en efecte, pels familiars (de vegades pels fills i tot), però en general ho és en tots els altres àmbits, com el treball, inclosa la religió. No retrauré les conegudes observacions de Sant Pau. I la religió catòlica no deu esser la pitjor en aquest sentit (per cert, ara, a Roma, s'ha produït un moviment de religioses que proclamen que no s'han consagrades a Déu per fer de criades a les dignitats eclesiàstiques).
No parl per experiència, sinó per observació. Jo som home, però no un fanàtic, i estic d'acord amb els moviments feministes, fora d'algunes aberracions com certes distorsions en la llengua i de la gramàtica, de les quals hauré de parlar un altre dia.
Avui volia posar de relleu un fet que no se sol tractar des de les files feministes, i és lògic perquè afecta només els mascles: el masclisme no sols perjudica les dones, sinó, i de manera ben notable, també els homes. Almenys dins la societat que coneixem, la ideologia masclista va configurar un ideal masculí, al qual un home com pertoca s'havia d'ajustar, que li imposava un bon feix d'obligacions i privacions. Podríem començar per les més superficials, com ara la manera de vestir (li eren exclosos colors vistosos, com ara el de rosa), de pentinar-se, de perfumar-se (millor si se limitava a fer olor de tabac, però en tot cas que usàs una colònia d'home: Varon Dandy, Lucky Strike). No havia de cedir a certes comoditats com usar ventall, dur-se'n cadira plegadissa a l'església, i tantes altres. Hi havia begudes masculines (cassalla, pernod) i femenines (Marie Brizard i licors dolços en general).
Tot això és trivial i aquestes darreres dècades les fronteres s'han anat difuminant. Els homes se poden deixar llargs els cabells, posar-se arracades (primer només una, ara ja totes dues), permetre's robes de colors suaus? però els homes han patit fins fa poc unes restriccions que afectaven estrats més vitals: dos homes no podien besar-se si no hi havia entre ells o bé una diferència molt gran d'edat o un grau de parentiu pròxim, i ja no dic fer-se demostracions físiques d'afecte. Els futbolistes han gaudit i gaudeixen de tolerància al respecte quan han marcat un gol, i bé que se n'aprofiten.
Però, i això sí que ja ho trob desolador, la comunicació entre els pares i els seus fills, fins i tot infants de drap, era limitada. Antany no era freqüent topar pel carrer un home amb un ninet en braços. Observau un detall: ¿quantes imatges coneixeu de sants que sostenen un ninet? A mi només me'n surten quatre: Sant Josep (obvi), Sant Gaietà de Thiene, Sant Antoni de Pàdua i Sant Cristòfol, aquest darrer perquè conten d'ell que va traslladar el nin Jesús a través d'un riu. Així mateix record qualque imatge de Sant Vicenç de Paül que sosté un infant descalç. Amb això sí que els homes han guanyat tot el terreny. Avui veim seguit seguit homes sostenint ninets, bé damunt el braç, a becoll o, i ho trob una esplèndida troballa: dins una espècie de bosses penjades pel coll on col·loquen el ninet tocant-los el pit. Crec que els anomenen cangurs.
