La legislatura 2015-2019 és cuita. En conseqüència, govern i oposició s'avendran durant el proper any a pujar la temperatura de l'ambient a fi que la corna electoral quedi ben cruixent. A priori, l'assumpte del català a la sanitat era essencial per a Més i PSIB i, en conseqüència, s'hauria d'haver encarat a principis de legislatura i no a aquestes alçades. Si hagués estat així, però, quin Biel Barceló o quina Xelo Huertas hauria pogut garantir l'entreteniment de l'elector fins a final de legislatura?
Tenint en compte que ja va començar entretinguda a bastament, algú degué pensar que era bo dosificar els girs dramàtics i els cops d'efecte. Només així s'explica que s'hagi esperat fins enguany per a donar vida a un PP que duia tres anys momificat i a un C's que ha vist en la disputa l'oportunitat de començar a sembrar el seu característic odi contra tot allò que no sigui monolític, monolingüe i monotemàtic.
El patató que ha d'arrodonir aquest rostit electoral l'aportarà una plataforma liderada per la menorquina Úrsula Mascaró sota el nom de Mos movem! - ¡En Marcha! Let's go!-. En efecte, només la ment del senador Bauzá hauria estat capaç de trobar un nom més trilingüe. Mascaró ha explicat que la seva iniciativa va néixer del temor que la situació política de Catalunya pogués tenir la seva rèplica a Balears. La iniciativa del Govern de posar el català com a requisit a la Sanitat -i que Mascaró qualifica de "imposición catalanista"- ha servit de pretext per a mobilitzar els seus seguidors arreu de les illes. I és que, en ple 2018, un idioma anomenat "català" és, d'entrada, altament sospitós. Un govern comença garantint el dret dels ciutadans a ser atesos en català a la sanitat pública, i acaba declarant, en el moment més inesperat, la independència, o la guerra, o les dues coses alhora.
Lamentablement, a Espanya, fa massa anys que els idiomes s'han convertit en esca electoral -que és el pas previ a convertir-los en garrots. Sigui o no per aquest motiu, el cas és que, a Balears, el sistema de certificacions de coneixements de català s'ha mostrat molt poc eficaç pel que fa a la seva normalització. Per molt que dolgui al clergat que s'ha beneficiat durant anys d'aquesta burocràcia i ha gaudit de tot el poder que els atorgava, és necessari que algú reconegui que, més que normalitzar, el que s'ha aconseguit ha estat despertar odis i recels contra la llengua pròpia d'aquestes illes. I és que, exigir als parlants naturals d'un idioma un certificat per tal de demostrar que ho són, potser sigui molt sofisticat des del punt de vista administratiu, però és del tot incompatible amb la seva normalització.
La rigidesa és la temptació en què cau tot allò que no està dotat de solidesa. A Mallorca s'exigeixen certificats de català, a Espanya, a més d'un examen de llengua castellana, s'obliga als immigrants que sol·liciten la nacionalitat a fer una promesa d'obediència al rei. Litúrgia i burocràcia a rompre per a apuntalar el que no es sosté per si mateix. A Brussel·les, en canvi, el Tribunal Europeu de Drets Humans no va sol·licitar cap certificat de coneixements d'anglès a Francisco Pérez de los Cobos, sinó que en va tenir prou amb fer-li l'examen de selecció en aquesta llengua per descobrir, amb la primera pregunta, que havia mentit en el seu currículum. En aquest cas, la mentida va ser tan eloqüent com ho és la negativa d'un metge a aprendre l'idioma amb què s'expressen els seus pacients. I el sistema de selecció, per descomptat, va resultar molt més efectiu que el que podria haver oferit qualsevol certificat.
L'aprenentatge de l'anglès, precisament, no ha suposat cap impediment per als milers de professionals espanyols que, durant anys, han nodrit el sistema de salut britànic. Mos Movem!, Simebal i el PP saben perfectament que el cost de la insularitat, el preu de l'habitatge o una ràtio de número de pacients per facultatiu molt per sobre de la mitjana estatal sí que són, en canvi, obstacles molt més insalvables que no pas el d'aprendre -que no dominar- un idioma. Però, és clar, hi ha llengües i llengües. Unes són "llengües bandera" i unes altres "llengües espardenya". Les primeres són universals, amb vocació imperial. Les segones són d'anar per casa, aptes només per al folklore. Reduir aquestes llengües cooficials a "platos típicos y bailes regionales" ha estat sempre el somni humit dels que tenen una sola manera d'entendre Espanya. I es veu que, els metges -almenys a parer dels seus líders sindicals- estan per a coses serioses i no per a passar-se el dia parlant amb els nadius sobre si em fa mal això o allò en la seva insignificant llengua espardenya. El fet però, és que, mentre a Balears no s'apliqui l'article 155, els pacients tendran reconegut aquest dret. I en una democràcia, els drets dels ciutadans són sagrats, no un mèrit amb què mercadejar a canvi d'una grapada de vots.
