Aquest és el títol d'una bella sonata de Ludwig van Beethoven, concretament la número 14, Opus 27. L'he posada per tal de ressenyar alguns fets quotidians però significatius d'aquest mes de gener que acabam d'acomiadar amb fred i foguerons, així com pertoca. Anem-hi, si ho trobau:
1.- El passat 30 de gener es celebrà, un any més el Dia de la Pau i la no Violència, jornada que instituí Llorenç Vidal i amb la qual es commemora la data en què ens deixà Mahatma Gandhi, un dels precursors del pacifisme ben entès, que no vol dir neutralitat o manca d'activisme, com ell mateix s'encarregà de demostrar. Però hi ha diferents formes de practicar la pau; una d'elles -i no precisament menor- és l'acompanyament dels nostres éssers estimats en l'ocàs de les seves existències, especialment quan es fan majors o perden les facultats que els caracteritzaren en vida. Tenc un parell de bons amics que en són un bon exemple, d'això que us dic, i un dia sí i l'altre també s'afanyen a fer d'aquesta etapa per què passen les seves mares un trànsit suau, una melodia sense dissonàncies. Per a ells, doncs, va el primer dels moviments de la sonata, un adagio sostingut, sense defallença.
2.- La mort d'un d'aquests éssers estimats pot ser també una bona ocasió per redescobrir aquesta pau íntima, reconfortant. Molts dels amics d'en Jaume Serra ho poguérem comprovar el passat 31 de gener -pleniluni, per a més senyes-, quan el seu cos afeblit digué prou i es lliurà al repòs per sempre més. Tanmateix els que vàrem tenir la sort de conèixer-lo mai oblidarem les seves ganes de viure, el seu altruisme, l'alt sentit de l'amistat que amarà tots i cadascun dels seus actes. Sempre recordarem la festa que ens oferí a l'inici del passat estiu a l'ermita de Sant Blai, a Campos. En una capella atapeïda de gent se succeïren parlaments, lectures de poemes, cançons, danses... En acabar en Jaume va prendre tremolosament la paraula per agrair la presència dels convidats i per dir, amb a penes un fil de veu, que era conscient de la malaltia que li sacsejava el cos, però que les seves envestides mai no li enterbolirien el cor, passàs el que passàs. Aquella nit aprenguérem de nou el significat de mots com ara pau o solidaritat, tot al voltant d'una olivera serena i antiga com el món que encara ens agombola. Per a ell és l' allegretto, merescut i perenne.
3.- I ja acab. Les cooperatives d'ensenyament, agrupades en la Unió de Cooperatives de Treball Associat (UCTAIB) celebraren l'1 de febrer el seu IX concert solidari. Per a aquells que desconeguin aquesta iniciativa, direm que les cooperatives organitzen cada any aquest esdeveniment, la recaptació del qual es destina a alguna organització que treballa en l'àmbit de la discapacitat o la cooperació; enguany l'entitat escollida va ser ASPANOB, l'Associació de Pares de Nins amb Càncer. És també una bona manera de treballar per la pau, ajudant els malalts i les famílies tot donant-los suport davant el difícil tràngol que els ha tocat viure. Precisament els alumnes d'Es Liceu pontdinquer interpretaren el tema La festa de la pau, de Damaris Gelabert, mentre el conductor de la cerimònia, el polifacètic actor Santi Pons, recordava els tres eixos al voltant dels quals es vertebren les societats civilitzades: educació, cultura i sanitat. Per a ells és el darrer i més vibrant moment de la sonata, el presto agitato; pel seu dinamisme i empenta, perquè les cooperatives anteposen normalment les persones al lucre, i això, en un món com el que vivim, implica gairebé anar contracorrent, prou que ho sabem.
Sobretot, ajudem a construir la pau, cadascú des de la seva parcel·la: aquest és el missatge que m'agradaria transmetre-us, segur que l'heu sabut captar. I disculpau si me n'he anat un poc per les bardisses, potser la culpa la té aquest Clar de lluna de Beethoven, tan extremadament bell i evocador.
