Amb tota seguretat és per por, sense descartar altes dosis d'hipocresia i de fugides endavant falses, que ens negam sovint a encarar-nos amb allò que se'n sol dir crua realitat. Cap altra tan irreversible i implacable com la que ens ensenya que som uns essers enormement fràgils i, abans que res, essers abocats a la mort i a la decadència. Són afers mals de pair que, tanmateix, s'imposen com a lleis de vida que són. Mentre, gaudim, cosa ben lògica i comprensible, d'altra banda, de les alegries passatgeres que, adesiara, ens dona la vida, tot fent jocs d'equilibrista per, com diria el poeta, ajornar la mort.
Un dels símptomes que posen de manifest que la societat pensa massa en els curts terminis, per damunt de tot, els polítics, que tot ho aposten a les cadires i les càtedres, remunerades amb una generositat mala d'entendre per la ciutadania, és la poca previsió a pensar en el benestar dels seus vells. La paraula mateixa com que aixequi una certa aversió; s'ha acordat dir-ne tercera edat, en una mostra més de l'estupidesa que s'imposa arreu; com era d'esperar, la segona edat no vol ser menys, i reclama drets i reconeixements. Amb jocs de paraules, anam matant l'estona. Els vells són un dels grans damnificats, i abandonats, de la societat. Ho som una mica tots, però això són figues d'un altre paner.
Entre les curolles que regeixen la nostra societat hi ha el privilegi excessiu que es concedeix als valors que tenen a veure amb la joventut, o amb una idea diríem adotzenada del que és la joventut; bona parença física, força, afany d'agradar i triomfar, poder, èxit. Tothom vol ser jove al preu que sigui; les tares físiques (algunes per deixadesa o golafreria, com els quilets de més que lluïm, o les que ens ha concedit la naturalesa, o les que revelen que el cos va acumulant anys), malden per ser extirpades o dissimulades. Si gratàssim per davall, ens temeríem que, per contra, ser jove avui no és una ganga: els camins de la vida diguem-ne naturals que eren comuns en moltes generacions s'han tallat de manera radical, de forma que els fills viuen pitjor que no els pares; la mecànica social s'ha embolicat tant que aquell capitalisme de què ens parlaven els vells textos marxistes, que amb tanta avidesa llegíem quan érem jovençans era de mel i sucre comparat amb el monstre financer que ho maneja tot, sense que el vegem enlloc.
Si els joves ho tenen fotut, ja no diguem els vells, un sector de la població cada cop més nombrós en bona part de les societats occidentals. Sense negar les millores i avenços, en atenció mèdica (tot i que hi ha dades que grinyolen de mala manera, com el fet que, com ens informava aquest diari no fa gaire, a les Balears hi ha només dos gerontòlegs en actiu) i social, aquests són clarament insuficients. Solen ser inversions molt cares i que donen pocs vots. Moltes malalties dels vells tenen a veure més amb l'ànima que no amb el cor; l'abandonament a què són sotmesos (no és habitual avui conviure amb els padrins) i, sobretot, la soledat; en aquest sentit, al Regne Unit (s'ha detectat, entre altres dades, que hi ha uns 200.000 vells que no tenen cap conversa al mes) s'ha posat en marxa un anomenat Ministeri de la Soledat per alleugerir aquesta xacra social, que genera alhora unes despeses dineràries que freguen els 40.000 milions d'euros per any. Per bé que hem perdut l'optimisme gairebé en tot, ens agradaria pensar que encara hi ha societats agraïdes que no s'oblidaran dels seus vells.
