El passat dimarts dia 30 de gener, la cerimònia d'imposició del Toisó d'Or a la princesa d'Astúries es dugué a terme davant una magnífica representació de tots els poders de l'Estat. Entre els prop de cent convidats que hi assistiren però, destacava especialment la presència de vint nins de la mateixa generació que l'hereva de la corona espanyola. Veient-los a la foto oficial, fins i tot podia arribar a semblar que tots ells eren ciutadans amb idèntics drets i deures. La pregunta que assaltava els espectadors era la de què hi feien aquells menors d'edat en un acte infestat d'aristòcrates i polítics. La pregunta pertinent però, era la de què feien les principals autoritats d'un Estat democràtic prostrades, en ple segle XXI, davant una nina de dotze anys.
La cerimònia va ser, en realitat, el zenit d'una operació ideada anys enrere per a garantir la pervivència de la monarquia espanyola. La missió estratègia, posada en marxa tot just després que es descobrissin les vel·leïtats cinegètiques de Joan Carles I, va culminar la setmana passada amb la publicació d'un publireportatge d'eescenes quotidianes de la família reial. La " Operación salvar al rey" derivava així en la " Operación minestrone", que és justament el nom de la sopa que consumeixen els reis i les seves filles en una de les escenes més celebrades del vídeo. L'objectiu de la " Operación minestrone" ja no és el de fer viable la successió de Joan Carles I, sinó el d'assegurar la pervivència de la institució monàrquica a llarg termini. No debades, la imposició del Toisó d'Or ha marcat l'inici de l'agenda oficial de la Princesa Elionor i durant els propers anys l'estratègia es centrarà en dissenyar la imatge pública de la futura reina d'Espanya.
La supervivència d'una monarquia, però, no es redueix mai a la supervivència individual del rei o de la seva família, sinó a la de tot el sistema de repartiment de poder i, sobretot, de divises que l'envolta. Això és el que avui està en joc. Joan Carles I sempre va demostrar tenir molt clar que el que millor garantia la seva permanència al capdavant de l'estat no era ni la lleialtat dels poders públics ni la dels seus súbdits, sinó una estreta simbiosi amb l'entramat que movia l'economia del país. És per això que la crisi de 2007 va acabar afectant tan directament la corona. Era impossible dissociar la figura del rei de la d'aquelles grans empreses i personalitats del món econòmic que dia sí dia també quedaven en evidència davant la ciutadania. Llavors, Felip VI, conscient que la renovació d'aquella legitimitat perduda no podia venir de part d'una classe dirigent desprestigiada, va veure en el conflicte amb Catalunya la seva gran oportunitat de forjar un mite fundacional, el seu 23-F. El discurs de dia 3 d'octubre -la versió televisada i monàrquica del ¡A por ellos!- va ser el tret de sortida d'una mutació del nostre sistema democràtic de conseqüències previsiblement nefastes. Per damunt de tot però, va ser la confirmació de què el procés d'independència de Catalunya és la revolució que el rei i el seu seguici necessitaven perquè tot pogués seguir igual.
Els resultats d'aquell discurs foren principalment dos. Per una part, va despertar una onada de fervor patriòtic inaudit en l'Espanya democràtica. Per l'altra, per primer cop en l'Espanya de la segona restauració borbònica, va fer aflorar un republicanisme capaç d'expressar-se obertament i amb vistes al futur. Felip VI, en definitiva, decidí jugar-se la corona a una sola carta, la del vell nacionalisme espanyol disfressat i emmascarat sota els esqueixos de la constitució de 1978. A mitjà termini, no hi ha dubtes de què, mentre els distints poders de l'Estat optin per enverinar encara més el conflicte amb Catalunya i cerquin la humiliació de l'independentisme, la seva estratègia serà exitosa. A llarg termini però, els dos milions de catalans independentistes i tots els espanyols que el dia 3 d'octubre es varen sentir desemparats i decebuts, com infants incapaços de tornar a creure en els reis d'orient després d'haver descobert el que realment són, no recobraran jamai la fe en la monarquia.
La monarquia, en definitiva, consisteix en infantilitzar tota una societat i perpetuar la seva minoria d'edat. Quan el " caudillo de España por gracia de Dios" va designar Joan Carles I com el seu successor, en realitat designava un tutor legal per a un poble que no considerava prou madur per a prendre les seves pròpies decisions. Amb actes com el de dia 30 de gener sembla que la Il·lustració no hagués arribat mai a Espanya o que la Revolució Francesa hagués estat debades. I és que, en el fons, res no s'entén de l'Espanya actual si no s'accepta que el Franquisme, en realitat, no va ser una dictadura, sinó una teocràcia. I val a dir que l'única teocràcia que perviu avui a Europa, la del Vaticà, almenys tria el seu cap d'Estat per mitjà d'una votació. A Espanya, però, es veu que la immaduresa dels seus ciutadans és proverbial i eterna.
