17 de enero de 2018
17.01.2018
Tribuna

L´humor gràfic de 1978 se´n fotia del consens de la Constitució

El llenguatge del còmic, i l´ús que en fan els que es dediquen a l´humor gràfic, escapa millor a les limitacions a la llibertat d´expressió

17.01.2018 | 02:45
L´humor gràfic de 1978 se´n fotia del consens de la Constitució
Néixer al 1975 ha de marcar d'alguna manera, perquè és l'any de la mort de Franco i data per a molts de la fi de la dictadura. A l'institut Sant Josep Obrer em varen explicar que en realitat el franquisme havia estat una dictablanda, i quan vaig estudiar Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, m'asseguraren que la transició espanyola havia estat exemplar, per la qual cosa Adolfo Suárez impartia conferències per tot el món explicant la fórmula màgica i pacífica. I així, uns i altres, em varen fer entendre com era de valuosa la Constitució i el consens amb la qual s'havia aprovat, i que per tant ls meus primers anys de vida varen esdevenir cabdals per a la història de l'Espanya recent.

És trist haver estudiat la transició des d'una interpretació tan esbiaixada, i tan poc plural. Però és que anys més tard, tot i desenvolupar la meva línia recerca en la Història del Periodisme a la Universitat de les Illes Balears, tampoc ningú em va explicar que durant la transició hi va haver atacs rellevants als mitjans de l'època, com un atemptat amb un mort i més de 16 ferits greus contra la publicació satírica El Papus a mans de la formació feixista Alianza Apostólica Anticomunista. Tampoc em digueren res sobre la mitja dotzena de dibuixants de la revista d'humor Butifarra!, que varen ser demandats per qüestionar la virginitat de la Mare de Déu, o com molts altres professionals de la comunicació compromesos varen ser sotmesos a un Consell de Guerra.

Aquest és el context que va viure el dibuixant mallorquí Rafel Vaquer, qui el 7 de juny de 1978, va publicar a la revista barcelonina Butifarra! un repàs crític i dialèctic dels principis que els pares de la Constitució debatien. Llavors, només faltaven sis mesos perquè es votàs la Carta Magna, ja feia dotze anys que no hi havia censura prèvia, però sí que existia la repressió governamental i les amenaces de sectors ultradretans. En aquest escenari, Vaquer es va atrevir a exposar amb sentit de l'humor la seva mirada a la realitat que es vivia a Espanya. A través de les seves vinyetes i amb l'expressivitat dels seus dibuixos desenfadats amb personatges de nassos grossos, Rafel Vaquer disertava sobre les contradiccions que el futur text de la Constitució empararia. I no només això, sinó que també descrivia com l'opinió pública era nodrida contínuament pels mitjans constitucionalistes, els quals en el seu afany propagandístic publicaven que els drets fonamentals dels espanyols estarien per sempre preservats gràcies al consens propi d'un fort control parlamentari de majoria absoluta. Es parlava d'eleccions, de la gran festa de la democràcia, de què en pocs mesos es podria votar la Constitució,... una llei fonamental que encara que tenia articles de control com el 155, estaven justificats per ser un recurs comú de tots els països democràtics europeus que tant i tant admiràvem. Vaquer, alertat pels fets i debats del moment, va retratar els desensisos article per article i va concloure la historieta amb una reflexió escrita en castellà però pensada en català: "Pues será cuestión de ir vivo con estas cosas... Ya que al menos no cobran entrada para ir a votar, habrá que mirar de sacar algo... En fin... Digo yo...!!". És a dir, incredulitat i sospita de que tot plegat era com un repartiment de favors entre les estructures de poder.Des d'una perspectiva periodística, el repàs que fa Rafel Vaquer del debat sobre la Carta Magna ens mostra la diversitat d'opinions del moment, amb més matisos dels que ens volen fer creure els tertulians dels grans mitjans de comunicació d'avui dia. Vaquer mostra també amb el llenguatge del còmic les estratègies polítiques per part de l'statu quo per recompondre a favor seu l'escenari d'una legitimitat desgastada per 40 anys de dictadura. Il·lustra en blanc i negre les sotsobres dels esdeveniments que se succeïen dia rere dia durant la transició, així com les coercions i les conseqüències polítiques i econòmiques que es podrien desencadenar si la Constitució Espanyola no s'aprovava amb una àmplia majoria. Per aprofundir en la nostra memòria històrica de la transició és necessari investigar també l'humor gràfic, una de les fonts indispensables per reconèixer què va passar: pel que conten les vinyetes, per qui hi escriu, pels temes que tracten, i també, perquè els autors eren conscients de viure uns moments de trasbalsament. Tenim la sort que el llenguatge del còmic, i l'ús que en fan els que es dediquen a l'humor gràfic, escapa amb més agilitat de les limitacions a la llibertat d'expressió de les publicacions conservadores i és menys donat a l'autocensura. Sabem també dels esforços dels redactors contemporanis que feien feina en el periodisme tradicional, els quals varen aprendre a manejar la llengua amb soltesa per donar a entendre sense dir, per escriure entre línies i despertar l'interès sobre el que passava a Espanya. Per aquest motiu, és rellevant, la funció del periodisme i de les revistes satíriques en particular en el tardofranquisme i la transició democràtica espanyola, perquè eren valentes i s'enfotien de l'actualitat política i social.

Si ens haguessin explicat la transició amb vinyetes satíriques, potser avui entendríem la realitat d'Espanya des d'una perspectiva més complexa i possiblement més encertada. Ja han passat 40 anys de les negociacions del text i articles de la Constitució, de quan els ninots de Vaquer se'n fotien i la veien simplement com la menys dolenta de les opcions del moment. De fet, de manera evident i clara, el sentiment generalitzat entre la població era de què si el text de la Constitució no tirava endavant, no era prou consensuat, es podria tornar un altre pic al règim anterior. I aquí la tenim, 40 anys de Constitució, i per a molts continua semblant inalterable.

*Periodista

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!

 
Enlaces recomendados: Premios Cine