Elogi i blasme de la targeta de crèdit

-Ens han robat la targeta de crèdit.

-Sí? I no heu fet res per recuperar-la?

-No. No em convé recuperar-la: el lladre gasta més poc que la meva dona.

Confés que jo en tenc, de targeta de crèdit, però, com que som un home a l'antiga, m'estim més pagar al comptat i en efectiu i no deure res a ningú, i la guard dins el canterano. Tencv un bon record d'aquells pagesos d'antany que venien a passar comptes i, després de gemegar una bona estona, queixant-se del temps i de la mala anyada, i dient "no podem anar", se posaven la mà dins la butxaca, en treien un grapat de bitllets de banc i se posaven cabals. Com deia, tenc targeta de crèdit perquè el banc la'm va encolomar i encara em dóna canya perquè l'empri sis vegades cada trimestre pel cap prim.

Hi ha addictes a la targeta de crèdit que la fan servir fins i tot per comprar un diari, i de cada dia te trobes amb més creditors disposats a cobrar-te per aquell procediment. Vaig quedar sorprès quan vaig sebre que el dentista (una professió antiga i noble) m'hi acceptava els honoraris. Sia com sia, procur deixar-la a ca-nostra i només en casos especials, com ara quan me'n vaig de viatge, la me'n duc posada, per usar-la amb circumspecció. Consent, així mateix, a reconèixer-li la utilitat: et permet anar pel món sense dur doblers a damunt, pagar compres fetes a distància, que en faig poquíssimes, com ara qualque llibre especial?

Bé, admès això, vull expressar la meva admiració més rendida pel seu inventor. I no ho dic per les comoditats que proporciona als usuaris, sinó per l'impuls que suposa per al comerç a la menuda. M'explicaré.

Quantes vegades no vos trobau, anant pel carrer, que dins un mostrador hi ha, posem per cas, un suèter que vos agrada i vos sentiu temptat de comprar-lo (al cap i a la fi, pensau, aquest món són dos dies), però li mirau el preu (159'99 euros) i llavors comprovau que no duis, ni a prop fer-hi, aquella quantitat a damunt. Si tenguéssiu a mà la targeta, cauríeu irremissiblement en la temptació. Entraríeu a la botiga, comprovaríeu que el suèter vos ve bé de mida, i en faríeu carregar l'import al compte de la targeta. Però, havent de pagar al comptat, l'operació no se consuma per falta de numerari. Serà un altre dia. Aquest altre dia no arriba: ben mirat la peça no vos fa gens de falta (teniu mitja dotzena de suèters dins l'armari) i deixau la il·lusió entre l'estesa d'ofertes oblidada, com hauria dit Sant Joan de la Creu.

Passos com aquest se repeteixen seguit seguit. Trescar per dins uns grans magatzems duent una targeta de crèdit és suïcida per a l'economia.

La marxa del món, però, no s'avé amb aquestes idees. M'han dit que hi ha estats on ja no circulen diners, ni en paper ni en moneda. Tot se paga amb targeta. No m'ho acab d'imaginar. Pagar amb targeta de crèdit l'amant, el sicari, el músic del carrer, el captaire, l'atracador, la fontana de Trevi, fa perdre tota l'estètica a aquestes transaccions. Els bitllets, i ja no dic les monedes, que tenen segles d'existència, tenen una bellesa sumada als seus valors crematístics. ¿Com hauria transcorregut la relació de Judes amb els grans sacerdots si hagués cobrat el preu de la traïció amb targeta? El seu gest ampul·lós de tirar les monedes al santuari hauria perdut tota la força dramàtica (Mateu 27:5). I l'escena de La dama de les camèlies en què Armand Duval tira els doblers a la cara de Margarida Gautier, com la vos imaginau amb targeta?

Qui sap si, passat un temps (de dècades, de segles?), els anys hauran ennoblit la targeta de crèdit i podrà servir en transaccions on hi haja sentiments humans implicats.

*Filòleg