Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Sebastián Frau

Les lliçons de les eleccions catalanes

L'anàlisi dels resultats de les eleccions catalanes del proppassat 21 de desembre és obligat fer-ho amb contemplació de les circumstàncies extraordinàries que les han envoltades. De tot plegat es poden treure unes conclusions altament significatives. Caldria esmentar, d'entrada, que les eleccions varen ser convocades pel president del Gobierno d'Espanya, després de dissoldre el Parlament i cessar els membres del Govern català amb l'ús d'una possibilitat legal que no permetien ni les lectures més voluntarioses. Afegiríem que la campanya electoral s'hagi desenvolupat en absència forçada dels principals líders independentistes -exiliats o empresonats-, amb el que això ha implicat de desequilibri en contra de les formacions polítiques a les quals pertanyien les víctimes més directes de la repressió.

Per una altra banda, l'anàlisi del context es complementa amb la presència constant els darrers mesos de l'empresonament, l'amenaça, la intimidació, la coacció i l'encausament de l'independentisme. I això -infondre por- és obvi que provoca o pot provocar desercions i desànims i minves de la capacitat d'emetre el vot lliurament. I, encara, la caterva dels mitjans de difusió posats de forma incondicional al servei del dogma que proclama la indissoluble unitat de la nació espanyola i altres dogmes de semblant categoria (per exemple, el de la submissió a la llei, com si aquí i ara les lleis i la seva interpretació fossin neutrals i beatífiques).

Els dogmes, ja se sap, no es qüestionen, perquè si goses fer-ho, si goses qüestionar-los, acabes a la foguera. El sistema polític espanyol -gràcies precisament al seu totalitarisme- mostra cada dia una indiscutible capacitat per imposar-se en contra de qualsevol apel·lació a la raó democràtica. Tenen la força, i amb això en tenen prou. Qui diu què és i què no és democràtic, qui diu què és i què no és legal són ells. Emparats, per tant, en un control ferreny de les estructures del poder, en la criminalització de l'independentisme, fins i tot com idea, i en una treballada i gens gratuïta unanimitat en l'opinió pública espanyola, la resta, pensava l'estat, havia de venir lliscant. I la resta havia de ser, sens dubte, l'anihilament de l'independentisme, reduït a una expressió insignificant, anecdòtica si més no. Però, ben al contrari, tot plegat els ha sortit un esguerro de proporcions inabastables.

N'hi ha que pensen que al·ludir a la persistència del franquisme en els mètodes de funcionament de l'estat és quelcom forassenyat. Atenció que la ingenuïtat es paga cara en els temps que corren. El franquisme, per un costat, està enquistat en l'administració pública central: hi és en la gran burocràcia omnipresent i omnímoda, que disposa i marca les pautes. I és justament aquesta gran burocràcia, agermanada amb les plutocràcies familiars i els poders financers, la que impedeix el progrés democràtic del país. Que res de substancial es mogui, aquesta és la consigna. És cert que arreu les llibertats col·lectives i individuals estan en decadència per obra de l'aplicació per part dels estats de diferents mecanismes. Però el fenomen espanyol té unes característiques singulars precisament perquè el règim polític actual ve d'allà on ve: ve d'una dictadura.

Això, és a dir, els orígens de l'anomenada transició democràtica del 78 expliquen que coses tan elementals com el reconeixement de la nació catalana, el respecte les institucions, a la diversitat, a la història, llengua i cultura pròpies esdevinguin uns murs infranquejables. Val a dir-ho: les formes i les aparences democràtiques estan molt bé, però si el ciutadà percep que el seu vot és inútil perquè ni té ni tindrà mai cap incidència real per canviar el curs de les coses, el sistema entrarà -ja ho ha fet- en una profunda crisis de caràcter estructural. Avui la meitat del poble català descreu de la monarquia implantada per la transició. Aquests ciutadans ni s'hi senten a gust ni respectats ni concernits ni consideren que la monarquia serveixi de cap de les maneres per encarar el futur col·lectiu de Catalunya amb un mínim de dignitat. Per anar passant a cops de repressió, el règim pot tenir un cert curs vital encara. Però per donar sortida a les ànsies legítimes de llibertat de la ciutadania, ha estat i és un rotund fracàs. Es tracta, al cap i a la fi, d'un règim polític en dissolució. Temps per veure-ho.

Així les coses, resultarà que Catalunya haurà contribuït una vegada més i d'una manera decisiva, a un canvi de paradigma a Espanya. I això en tant que la reivindicació democràtica catalana ha evidenciat les enormes contradiccions i mancances del sistema de la transició. Per demostrar-ho, basti amb una pregunta gens retòrica dirigida als adherits al sistema fins a l'extenuació i també als que malden de bona fe per entendre el conflicte català. Heu-la aquí, la pregunta: ¿què és el que impedeix que Catalunya, com el Quebec o com Escòcia, pugui decidir democràticament son futur col·lectiu? La resposta (o una proposta de resposta): ho impedeix que Espanya és un estat amb una democràcia només formal, sense contingut, que participa joiosament de totes les tares heretades de la dictadura. Per tant, la democràcia espanyola, insistim, només arriba fins als límits d'allò que, pels segles dels segles, ha de restar incòlume.

A tot això gairebé hem omès parlar dels resultats de les darreres eleccions. Encerclats per les circumstàncies adverses que hem esmentat adés, els partits independentistes han tornat a guanyar, de tal manera que tindran la majoria absoluta en el Parlament que s'ha de constituir d'immediat. En conseqüència, el vot de la ciutadania ha estat molt diferent del que pensaven obtenir els promotors de la lamentable estratègia de la usurpació de les institucions catalanes. Ha quedat demostrat així que més de dos milions de persones (un 48% dels que varen anar a votar) volen que Catalunya es constitueixi en un estat independent d'Espanya. La mateixa xifra, si fa no fa, obtinguda per l'independentisme en el vilipendiat referèndum del primer d'octubre.

Amb aquest panorama ja es veu d'una hora lluny que el conflicte pot eternitzar-se. A hores d'ara es confirma que el nombre de catalans que se senten independentistes i voten opcions favorables a la independència és irreductible i creix (ho repetim: en condicions del tot adverses). Des de l'estat, en el seu torn, ens diuen que aquest votant independentista té barrades les possibilitats de veure com el vot que ha emès es tradueix en quelcom tangible, coherent amb el significat que té. És el mateix que viure sota una bota clavada al coll mentre et prediquen que fas mal fet si votes allò que no convé a l'opressor. El missatge ha quedat entès, però el moment final de la història encara s'ha d'escriure.

P.S.: Com que hi ha persones que romanen privades de llibertat per les seves idees polítiques, no ens oblidem de reclamar l'alliberament de Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Joaquim Forn.

Compartir el artículo

stats