Un dels avantatges que ens regalen els dies de vacació, com els que molts ciutadans hem gaudit per Nadal, que ja són a punt de finir, amb l'arribada dels de cada cop més deixatats Reis d'Orient, és el temps badívol, les fraccions de temps lliure que ens permeten alterar l'ordre rutinari de la resta de l'any. Hi ha molta gent que no el saben aprofitar, aquest venturós temps de regal, potser perquè convida a trobar-se a un mateix, a ordir unes estones de reflexió que no volem emprendre, potser perquè posarien davant nostre unes evidències que ens fan mal, o perquè traçarien una imatge de nosaltres mateixos que no ens acaba de fer el pes.
Atès que avui en dia, hi ha experts en tot, sempre que s'esdevenen els períodes festius que alteren la marxa del calendari, ens són donats un seguit de consells, tan desencaminats i aperduats devem anar, per trampejar-los de la millor manera. Així, a manera d'exemple, ens tenim ben apresa la lliçó de com envestir el retorn al tall després de l'estiu, o també, d'allò més pertinents, per cert, davant els excessos gastronòmics de les vegues nadalenques, les recomanacions dietètiques, a què poc cas es fa, per no afegir més greix al que ja duim acumulat. Els experts ens recorden que Nadal pot esser un oasi necessari de retrobament familiar, d'aprofitar les llargues sobretaules no per dirimir les diferències de tota casta que hi ha en les millors famílies, per refer el diàleg pendent que tenim ajornat amb la parella, per aclarir o matisar aquelles escletxes que en el dia a dia són sempre motiu de discòrdia, o amb el fill díscol, donat a la rebel·lia, a destralejar contra qualsevol norma, per fer-lo entrar en raó. Però Nadal pot esser un temps per perdre justament el temps, potser conjecturant, de passada, que els temps podrien esser millors.
Deixant ara de banda si es tracta d'un defecte de formació, d'unes dosis de mala consciència, o de si, amb els anys, el cor es torna més flonjo i ens augmenten els graus de sentimentalitat, les jornades nadalenques ens deixen un regust, per una banda, de tristor, de ràbia i també d'impotència, perquè el món està mal repartit, i, per una altra, de mínima confiança en els homes, perquè són molts els qui s'arromanguem perquè no sigui així. Aquestes estones de temps perduts de Nadal, que dèiem suara, ens permeten fullejar les piles de diaris endarrerits que s'acumulen pels racons més insospitats de la casa. A l'atzar, ens apareix una figura anònima i desconeguda per a nosaltres, un d'aquests homes de bona voluntat que poblen l'esperit nadalenc, el veterà periodista Antoni Coll (opina, dit sigui de passada, que els bon periodisme és més necessari que mai), colpit davant la nova que, el gener del 2005, un indigent dels que dormen al carrer, va morir-hi de fred. Va decidir aportar el tòpic gra d'arena que molts ens estalviam i va fundar l'associació Bona Nit (n'hi ha d'altres arreu que fan una tasca pareguda), dedicada, com és fàcil deduir, a acollir, tot facilitant-los habitatge i atenció bàsica, els sense sostre de les comarques tarragonines. Diu que en deu anys han atès devers 5000 persones, poca broma. Han aconseguit l'heroïcitat que ningú, per aquells indrets, mori sol al carrer. En dies i celebracions assenyalats, posem el dinar del dia de Nadal i el sopar de cap d'any, el senyor Coll i els seus voluntaris són allà per donar escalf i companyia a qui la vida no ha estat gaire propícia, malmesos per desgràcies diverses (la pèrdua de feina, l'abandó de la família, addiccions) que, el dia menys inesperat, ens poden sobrevenir a nosaltres.
