La Serra de Tramuntana està de moda. Constantment els mitjans informen sobre els seus atractius i també sobre certs conflictes que s'hi manifesten. Ofereix possibilitats de negoci a alguns, i alhora un paisatge encisador o un espai de lleure i esport a altres. A molts, feina i maldecaps. Vet aquí un xoc entre drets i deures. Cal recordar que la Serra és un entorn transformat per aprofitar recursos. La UNESCO l'ha reconegut com a patrimoni mundial amb la figura de "paisatge cultural". Reconeix el llegat i la feina dels homes i dones que feren carbó i calç, conraren, alçaren marges, habilitaren fonts, manejaren guardes, arreplegaren neu, tallaren arbres, etcètera. Per aquesta feina la Serra atrau centenars de milers de visitants. Per desgràcia, avui, la gestió de la Serra ha quedat en mans d'un grapat de pagesos enamorats de la terra i de propietaris romàntics.

Gran part de les finques serranes resten abandonades: marges p'en terra (amb les consegüents pèrdues patrimonials, erosió i manca de recàrrega d'aqüífers), oliveres són ofegades per pins i mates amb més sec que verd (perill de Xylella!), i milers d'hectàrees de sementers romanen sense conrar (pèrdua de biodiversitat i perill d'incendi). Per contra, pels camins on un temps hi passaven de cap al dur tall a muntanya generacions de treballadors i treballadores, ara hi passen milers d'excursionistes. La indústria turística usa la Serra d'oferta complementaria per als seus clients. Els partits en fan política.

Resulta surrealista, com a poc, que en un entorn tan productiu i interessant sigui una quimera la viabilitat de les activitats tradicionals que modelaren un paisatge que, ho sabem, és fràgil. "Wikiloc" estén la presència de caminants per tots els racons. Els pagesos es queixen contínuament dels cans a lloure, barreres obertes, reixetes esclafades, marges esbucats i, en general, de la manca de rendibilitat de la seva activitat. Els propietaris se senten menystenguts. Els caminants es queixen de camins tancats i restriccions de pas a certs indrets. Els que hi viuen reclamen tranquil·litat... Vet aquí el repte: el futur de la Serra ha de ser col·laboratiu. La Serra de Tramuntana obliga a la conciliació.

La Serra necessita una pagesia alhora tradicional i innovadora, propietaris oberts a la col·laboració, una Administració sensible, recursos. Certament, això té un cost. Però, cal recordar que tot el que es pugui invertir a la Serra es recupera exponencialment en forma de serveis ecosistèmics, paisatge admirable, benefici per als sectors primari i terciari i, amb no menor importància, en dignificació i benestar social pels seus habitants.

La Tramuntana genera milions d'euros gràcies al seu atractiu paisatgístic. Paradoxalment, aquest paisatge es va perdent perquè no hi arriben recursos -ni hi ha una gestió eficaç- per mantenir el patrimoni cultural, impulsar la recuperació de les activitats tradicionals, comercialitzar dignament els seus productes o compensar justament l'esforç de la propietat de les finques per on discorren, per exemple, les rutes que hom mostra pomposament a les fires turístiques.

* Mem de la junta directiva de Tramuntana XXI