Entre altres ocupacions, ens passam bona part de la vida classificant i triant, com si, per una banda, ens fes por el desordre, i, per una altra, amb les nostres tries i preferències, volguéssim deixar testimoni de la nostra petjada per la terra. Posats a triar, doncs, segur que tenim els nostres colors preferits; és possible, a més, que la nostra escala cromàtica no variï gaire al llarg del temps, i que sigui un dels nostres trets d'identitat. Per a això, els colors estan revestits d'un alt contingut simbòlic, personal i col·lectiu. A més d'essers racionals, a pesar que la raó ens jugui adesiara males passades, va deixar establert Jung que érem animals simbòlics.
La dèria per l'estudi dels colors ve d'enrere; savis de diferents èpoques hi han dit la seva; pareix que Aristòtil va ser el primer occidental que en va ordir una teoria sòlida, tot ordenant-los des dels clars als més obscurs; en va excloure el blau, que no serà considerat fins a l'edat mitja; va ser Newton qui va establir una nova teoria dels colors, sedassant la llum del sol en diferents feixos de colors, establit la gamma de l'anomenat espectre. L'auri Goethe va fer-ne una teoria pròpia, tot i que ignoram si té gaire consistència científica. Avui altres camps d'estudi s'inclinen per estudiar el valor, com dèiem abans, simbòlic que tenen. Els colors, com no podia ser altrament, tenen significats diferents, segons les cultures; al món occidental, posem per cas, el vermell és un color que ens remet a l'excitació, la passió i la revolta, mentre que al Japó crida a la calma i a l'assossec. Els nous corrents d'anàlisi històrica, ens han ensenyat que no només són dignes d'estudi els que en diríem grans fets (les guerres, els trulls dels reis, l'esdevenir de les nacions), sinó també les, en aparença, insignificants minúcies de la vida quotidiana, com ara els menjars, els costums, les relacions sentimentals, o el significat dels colors mateixos.
Gràcies als estudis heràldics i dels colors de l'historiador francès Michel Pastoreau sabem que, des del neolític fins a l'època medieval, a occident hi varen predominar tres colors, el blanc, el negre i el vermell, i, a partir de l'edat mitja, com es veu en moltes banderes i escuts heràldics, s'hi varen incorporar el verd, el groc i el blau. Les nostres vides, ens agradi i o no, van lligades a colors. El franquisme va ser un temps de color negre, o de gris, les tonalitats dels quals encara perduren tants anys després, cosa que és d'una enorme gravetat; les banderes, al seu torn, llueixen colors (hi ha qui afirma que no li sabria greu de morir-hi, si falta fa, per la seva bandera i pels colors que la decoren; hem vist repetida força sovint la frase, que la nostra ignorància ens impedeix saber qui n'és l'autor, que diu, més o menys, que totes les banderes estan tacades de sang i de merda; però encara és l'hora que surti el valent, o el generós, que renunciï a la seva; les dolentes, igual que les pàtries, sempre solen ser les dels altres).
És usual que els moviments sociopolítics oposats a qui governa acotin un color com a tret identificador; no fa gaires anys que el verd, entre nosaltres, va arreplegar l'anhel de fer fora unes formes de fer política ultrades; el verd també es va fer servir a l'Iran el 2009, el taronja a Ucraïna el 2004. Ara hi ha qui considera que el groc exsuda perill; fins que se'n prohibeix l'exhibició en alguns indrets, i perquè pot induir a votar de manera partidista. Passa que no sempre els ciutadans són tan curts de gambals com els legisladors.
