Anotem la data. Pocs minuts abans de les 15.30 hores del dia 27 d'octubre de 2017 el Parlament de Catalunya, per boca de la presidenta Carme Forcadell, proclamà la República Catalana. La declaració formal es dirigí al poble de Catalunya i a tots els pobles del món per dir que Catalunya es constituïa en un Estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social. La declaració afegia que Catalunya iniciava el procés constituent amb la voluntat d'obrir negociacions en peu d'igualtat amb l'Estat espanyol i que posava en coneixement de la comunitat internacional el naixement de la nova república. Finalment, instava la comunitat internacional a intervenir per aturar la violació dels drets civils i polítics i apel·lava als estats del món perquè reconeguessin la República catalana com a nou Estat independent i sobirà.
A la pregunta de si aquest acte basta per aconseguir l'objectiu pretès „el naixement del nou Estat„, cal respondre que sí, que la República catalana ja existeix com a ens jurídic perquè els legítims representants de la nació així ho han proclamat. Però a continuació s'han d'afirmar unes consideracions addicionals de relleu. L'Estat existeix, en efecte, però ha d'actuar com si ho fos, ha de ser viable i ha de poder romandre de forma duradora. I això s'aconsegueix amb l'acompliment d'uns requisits interns i uns altres d'externs. Com que un estat qualsevol és sobretot una estructura jurídica implementada sobre un territori i una població que n'accepta l'autoritat, vet aquí una de les claus de volta de tot plegat: el control efectiu sobre un espai geogràfic determinat i sobre els ciutadans que hi habiten. Però encara agregaríem la nota del reconeixement internacional, és a dir, allò que la comunitat internacional t'admeti com a nou membre del club on has demanat l'ingrés. Admissió que, en el seu cas, produeixen de forma successiva, en progressió, els estats que consideren que reuneixes els requisits necessaris per ser tingut com un soci més.
Espanya és avui allò que anomenaríem un Estat autoritari emparat per una Constitució que fa el trist paper de coartada d'unes decisions executives que no admeten cap tipus de control real. Era d'esperar, per tant, que la seva reacció per contrarestar la declaració d'independència fos tan furibunda com unànime. Els mitjans de comunicació extremats „n'hi ha ben pocs que no ho siguin„, a partir d'una concepció de l'espanyolisme unívoca i anihiladora de la discrepància, varen disposar fa estona que Catalunya havia de ser destruïda: talment Cartago. I si la premsa i les televisions influents ho havien decidit, el govern d'Espanya, que no necessita estímuls especials per actuar de forma autòcrata, que no vol límits a l'hora de suprimir les llibertats individuals i els drets col·lectius, va oficiar la cerimònia amb l'aclaparadora contundència dels fanàtics.
Avui Catalunya està ocupada gràcies a un desplegament policial insòlit.Ben igual que els bombardejos periòdics que un polític de la transició recomanava per continuar fidels a una tradició històrica que titllava de memorable, Catalunya ha estat bombardejada de bell nou, però aquesta vegada amb més subtilesa. Bombardejada amb l'eina maldestra de la Constitució erigida en l'instrument infal·lible capaç d'acabar d'una vegada per totes, creuen, amb les ànsies de llibertat del poble català. I a la presó tothom, si importa, que importarà. A la presó els líders socials, que ja hi són „quina ignomínia!„, a la presó o amenaçats d'anar-hi els dirigents polítics i els diputats que han votat a favor de la independència... Tothom a la presó. I a fer rodolar pel penya-segat les institucions catalanes centenàries, molt més antigues i, per descomptat, molt més venerables que un règim que neix i s'alimenta del franquisme.
Dissolt el Parlament i cessats els alts càrrecs del govern de Catalunya, el senyor Rajoy s'ha erigit, a cop de decret, en la màxima expressió del dogma de la legalitat. En aquests moments, sembla que a ningú no li importi ni poc ni gens que la legalitat es torci i es retorci a conveniència. A la llei „i també, per suposat, a la Constitució„ li fan dir exactament allò que volen que digui.De tal manera que, amb les complicitats imprescindibles, res no farà que el camí traçat es desviï ni un mil·límetre de l'objectiu final (si hem d'anar cap aquí, hi anirem). Tanmateix, aquest plantejament d'arrasar Catalunya és un plantejament perdedor a mitjà termini. És perdedor perquè equival a categoritzar el fals argument de la supremacia de la llei per sobre de la voluntat democràtica dels ciutadans, quan el que compta és justament el contrari, és a dir: quina és aquesta voluntat majoritària per convertir-la, si de cas, en llei.
Algú va dir que totes les revolucions són il·legals. La frase està ben trobada perquè sense poder qüestionar la legalitat vigent en cada moment mai no serien possibles els canvis estructurals, val a dir-ho: els canvis revolucionaris. Al marge que, com acabem de veure, la legalitat espanyola sigui un artifici que s'interpreta segons convé com a producte senyer d'un gran pacte dels poders estatals per evitar que res de substancial no es mogui, al marge d'això, diem, mai no s'hauria de perdre de vista que davant les lleis injustes la desobediència és la resposta adient. La desobediència i la revolta „sempre pacífica, sempre democràtica, sempre educada„ són les respostes inqüestionablement legítimes quan escau, com escau aquí i ara, que les lleis impedeixin l'avanç vers el projecte col·lectiu que ha triat una majoria de la població (majoria que s'expressà, no ho oblidem, en el referèndum del passat primer d'octubre).
El xoc, doncs, entre la il·legítima legalitat espanyola i la legítima legalitat catalana ja s'ha produït. Perquè la resposta coherent als cessaments dels alts càrrecs i del president Puigdemont al capdavant hauria de ser continuar, en la mesura que materialment sigui possible, en l'exercici de les funcions. I la resposta a la substitució de les institucions catalanes pel recuperat virregnat imposat des de Madrid hauria de ser el boicot més expressiu i la màxima normalitat en el funcionament del país.
Finalment, es tracta de palesar la contradicció irresoluble en què se debat la política espanyola en relació amb Catalunya. Per un costat, se'ns diu que totes les idees són defensables per procediments pacífics i democràtics; però quan aquestes idees majoritàries es volen convertir en un projecte polític que s'anomena independència, aleshores no, això és il·legal i etcètera. En conseqüència, algunes idees estan bé en el món de les construccions teòriques, però proscrites de pla quan pretenen esdevenir una realitat política. Aquest és, per tant, el projecte que Espanya reserva per a l'independentisme: pensa el que vulguis „gràcies per la generositat„, però abstén-te de res més. Tanta sort que el pensament encara „ignorem durant quant de temps„ no delinqueix.
PS: Mentrestant, cada dia que passa és un dia més que Jordi Sánchez, president de l'Assemblea Nacional Catalana, i Jordi Cuixart, president de l'Òmnium Cultural, estan empresonats. El seu intolerable delicte, des de la perspectiva dels que pretenen ofegar les veus dissidents i singularment la veu de la independència, ha estat ser uns autèntics líders socials „i per tant, un perill sistèmic„ compromesos fins al moll dels ossos amb la construcció d'un país lliure.
* Advocat
