Darrerament hem assistit a dues accions que semblen antagòniques i les dues pareix que gaudeixen igualment de l´aplaudiment de l´opinió pública, sense que es noti cap malestar ni tan sols estranyesa, com si tant una com l´altra fos la més normal del món, que possiblement ja s´hi hagi convertit en normal; però malgrat tot en voldria destacar una certa incongruència.
Una acció és la d´espargir per la muntanya, pel camp o per la mar les cendres del difunt. Una acció que sol ser en compliment de la voluntat del difunt, i que per tant amb tota raó mereix respecte. De tota manera aquestes decisions tenen com a substrat unes idees. No estaria mal preguntar-nos on arrelen aquestes decisions, quina idea es té d´un mateix, del propi cos i del que ens espera després de la mort.
No sé exactament quin significat li dóna l´interessat o els familiars; a mi em sembla que aquesta acció indica i destaca la total desaparició; és el tornar a la terra de manera total, perdent-se en ella, sense deixar rastre. Més que tornar a la terra, em fa l´efecte que significa desaparèixer en ella. Hom queda sense nom, sense lloc, sense dates de naixement ni mort, les referències més bàsiques per a la identificació dels humans. A la Bíblia hi ha una expressió per esmentar la mort que és "reunir-se [o descansar] amb els pares" (Gen 49,29); d´aquesta manera a la mort mateixa hom s´hi troba acompanyat, retorna a la casa pairal d´on va sortir, mentre que l´espargiment de les cendres és l´acte més individual, espersonalitzat i solitari possible, per molt acompanyat que vagi i per molt que es pretengui unir amb el cosmos mateix. D´aquell difunt sembla que no es vol que en quedi ni rastre ni memòria, o almanco ni el lloc de la memòria per excel·lència que per als difunts és la sepultura.
A vegades he pensat si es tracta d´un gest d´aires gnòstics, que fa olor a menyspreu del cos, malgrat visquem en la cultura de la cura obsessiva i del culte al cos. Si és així, vet aquí una altra contradicció, que podria ser tema d´altres consideracions, una de les quals suggereix que mentre és útil, se´n té cura, però un cop inutilitzat, ja ni cal parlar-ne.
L´altra acció són els actes de cerca i d´obertura de les fosses comunes per trobar els cossos dels injustament assassinats com a represàlia del règim franquista. Per mantenir viva la memòria s´han organitzat "caminades de la memòria" per als llocs assenyalats dels afusellaments i de les fosses. És un desig més que legítim, és sobretot molt humà, com ho és en general que es vulgui fer memòria d´aquestes persones tan vilment executades. Aquestes fosses encara tancades són el indici d´una memòria encara no reconciliada, que supura indignació, ressentiment i que revifa la nafra de la irreconciliació nacional.
La paleoantropologia sol dir que la sepultura és el primer indici de presència ja humana en l´evolució, un signe més segur fins i tot que les eines, perquè d´eines també els primats en fabriquen. El fet de sepultar d´una determinada manera, amb una posició o orientació concreta, possiblement amb un entorn que denota una intervenció humana encara que sigui per la disposició d´unes pedres, etc., això es considera ja signe d´humanitat, o almenys afí a la humanitat, com és el cas dels neandertals.
Són dues classes d´acció en relació al cos del difunt i que afecten a la seva consideració i valoració com a cos i com a persona, afecten a la memòria del difunt, que en un cas sembla esborrar-la i en l´altra possibilitar-la, instituint un lloc de la memòria.
? És clar que ja partim de punts molt diferents: no és el mateix que hom opti per l´espargiment de les cendres o que l´afusellin i el tirin a la cuneta o una fossa comuna. El punt de partença és ja diametralment diferent. En el primer cas hi ha un acte de voluntat i de llibertat, el segon és la negació completa de la llibertat i de la individualitat i de la persona amb la seva dignitat i llibertat, els seus valors morals i jurídics i per això els descendents i la societat en general en demanen el compliment dels drets pendents: el reconeixement de la vilesa de l´assassinat i el dret al reconeixement de la dignitat humana i la llibertat. El que em xoca és que una pràctica tan contrària a l´altra es puguin establir amb tota normalitat simultàniament en una mateixa societat i cultura.
Del cristianisme es poden dir moltes coses en relació amb la consideració del cos. També hi trobarem fets i actituds de menyspreu del cos, però, malgrat això pugui semblar un pretext fàcil, crec que es ben pot dir que ha estat el preu per a la seva inculturació. En aquesta qüestió la línia de fons no l´ha marcada el cristianisme, sinó el platonisme. El cristianisme porta en les seves senyes d´identitat més elementals la fe en l´encarnació del fill de Déu, la paraula es va fer carn, la fe en el ressuscitat i la fe en la resurrecció de la carn. Una línia ben lluny del gnosticisme, del dualisme i de la desconsideració del cos.
*Prevere, catedràtic emèrit de Filosofia
