El Parlament acaba d'aprovar modificacions de la llei del Turisme contradictòries, i el Govern de Més i PSOE, incapaç de pactar, culpa a Podem del desordre. El desacord rau en la legalització de l'ús turístic de pisos. Mentre, APTUR pressiona (Diario de Mallorca del passat 23 de juliol) i interpreta erròniament els "Acords pel canvi", signats per aquests partits fa dos anys, a pesar que una lectura acurada mostra que es comprometeren a modificar la llei del Turisme per regular el lloguer turístic i corregir les desregulacions. No diu que fos per legalitzar ni autoritzar-lo a pisos. Regular no és legalitzar, és posar límits. Regular per mercantilitzar és un engany.

Qui sí va desregular va ser el Govern presidit per José Ramón Bauzá, amb Carlos Delgado i Biel Company, en matèria educativa, lingüística, territorial i turística. Les seves mesures de xoc ultraliberals han ferit a les classes populars, amb desigualtat social, atur, precarietat, desnonaments o retallades als serveis públics. El dret a l'habitatge i a un treball digne són els més afectats. Les reformes laborals han disparat la taxa d'explotació via flexibilització i contracció salarial, per crear nous llocs de treball, però en pitjors condicions, mentre augmenten els beneficis empresarials. Però la crisi va esclatar per l'especulació financera lligada a l'habitatge, amb efectes extrems en el desnonament de persones de casa seva. Un govern d'esquerres no hauria de caure en el mateix error.

Mentre les lògiques del mercat converteixen l'habitatge en una mercaderia turística més, amb situacions dramàtiques a Balears, resulta mal de creure que partits que es diuen d'esquerres hagin estat els defensors de sotmetre els pisos a la capoladora turística. Darrera l'argument que famílies "humils" sobreviuen gràcies al lloguer turístic s'amaga, però, que per fer-ho han de ser propietaris, no llogaters, i de més d'un habitatge. Models economicistes pretenen explicar aquesta realitat d'emergència negligint els costos socials, presentant-los com meres "externalitats", des de la ideologia neoliberal. Però el mercat de lloguer turístic de pisos genera l'expulsió de gent dels seus barris, amb la pujada dels preus i l'aterratge de fons d'inversió, que empetiteixen el mercat de lloguer residencial. Aquest mercat de lloguer turístic d'habitatges es sosté en la dotació de serveis i equipaments urbans, i tota la feina de veïns i veïnes que fa habitables els seus barris.

Les places turístiques han crescut a cop de legalització, rere l'aparició de nous mercats irregulars. Quan aquests mercats negres s'han fet massa evidents, les autoritats els han legalitzat. Això ja ha passat. Ja ha passat que el trànsit s'hagi fet a mida de propietaris i inversors, que s'han pogut adaptar, amb allaus de llicències quan la normativa s'havia d'endurir. L'Efecte Cladera, el 1987, n'és un cas paradigmàtic. Aquests dos darrers anys, l'Efecte Barceló ha replicat el model legalitzador. Només ho hagués aturat un moratòria turística, com es va fer a Barcelona. I ja ha passat la concentració oligopolística del mercat turístic en mans del gran capital, de manera que amb les crisis els petits desapareixen i els grans es fan més grans. Si aquest patró es repeteix, l'argument de legalitzar per democratitzar els beneficis i contribuir a la supervivència de les classes populars cau pel terra. De fet, ja cau pels petits de veres, expulsats de casa seva.

La responsabilitat d'un govern d'esquerres hauria de ser fer la vida més digna i justa a les classes populars. Com així idò, el "Govern de la gent" afavoreix la mercantilització turística dels pisos, que és on viu la classe treballadora? Fer-ho alimenta la bombolla turístico-immobiliària i tothom sap que els bombolles acaben esclatant. Amb la legalització del lloguer turístic de pisos s'exclou i desplaça a la gent treballadora, es mata la ciutat i les illes.

(*) Asunción Blanco, Rafael Borràs, Magdalena Brotons, Macià Blázquez, Joan Buades, Ernest Cañada, Alejandro Miquel, Marc Morell, Ivan Murray, Bernat Riutort, Margalida Ramis, Margalida Rosselló, Onofre Rullan i Joaquín Valdivielso. Una versió més extensa d'aquest article es pot trobar al www.albasud.org.