"Esser governat vol dir esser dirigit, reglamentat, estabulat igual que un bestiar, adoctrinat, controlat, valorat, censurat, manat per essers que no posseeixen ni els títols, ni els coneixements ni les virtuts apropiats. Amb el pretext de la utilitat pública i en nom de l'interès general, esser posat a contribució, exprimit, falsejat, robat, abatut, vençut, desarmat i, a la menor resistència, a la primera paraula de queixa, reprimit, multat, acossat, jutjat, condemnat, sacrificat, venut, traït i, per si no n'hi havia prou, ridiculitzat, ultratjat i deshonrat". ( Pierre-Joseph Proudhon, teòric anarquista francès, 1809-1865).

Vull creure que aquest judici és exagerat, i això que l'he comprimit eliminant-ne sinònims, però també crec que conté un fons de veritat. Una cosa sí que és certa: aquesta és la sensació que perceben moltes persones del seu tracte amb el Govern. Contra el Govern, el governat no té defensa, i no pot apel·lar a un poder superior perquè no n'hi ha.

Jo no sé quan se degueren inventar els governs. El llibre del Gènesi conta que, quan Caín hagué rebut la reprensió del Senyor pel crim comès, se retirà de la seva presència, se n'anà a viure al país de Nod, a l'Orient de l'Edèn, i va fundar una ciutat. Degué esser la primera ciutat de la Història. Ben prest degué muntar un ajuntament, amb batle, secretari, regidors, guàrdies municipals, i amb els arbitres, taxes, sobretaxes, instàncies, pòlisses, amb els permisos, les coes, els terminis, etcètera, i tot això fins el dia d'ara.

Després de la caiguda dels nostres primers pares, amb l'expulsió consegüent del Paradís, el mal va entrar a la Terra i va actuar tot d'una amb l'assassinat que perpetrà Caín. Pareix que el mal existirà mentre el món sia món, i a tots ens correspon patir-ne la porció que ens caigui en sort provinent dels nostres germans. Però d'un humà, baldament sia dolent, en pot venir un inesperat moviment de compassió perquè, enmig de tot, deu tenir sentiments. De. l'Estat, no. L'Estat no té sentiments, és absolutament implacable: no essent humà, no n'espereu cap mostra d'humanitat, ni de comprensió i de res que s'hi assembli.

Aquest preàmbul em mena a complir una promesa que vaig fer mesos enrere i ara alguns seguidors dels meus escrits em reclamen: parlar de l'IVA.

No sé qui va inventar l'IVA, però està clar que obrava inspirat per l'esperit de la complicació i la burocràcia ideant aquesta obra mestra del sadisme. Pensau-ho bé: amb la implantació de l'IVA, qualsevol particular pot esser reclutat i convertit en recaptador d'imposts, sense paga ni remuneració de cap casta, i amb la càrrega de dur una comptabilitat i una documentació superiors a la seva capacitat. D'aquesta manera, el ciutadà passa a esser un instrument involuntari de les envestides de l'Estat i, en la confrontació entre l'Estat i els ciutadans, ha d'actuar a favor d'aquell en lloc d'alinear-se al costat dels seus congèneres, com seria més natural.

Si el recaptador obligat s'equivoca i comet un error, per involuntari que sia, n'haurà de respondre, i alerta que no li recaigui una sanció. Advertiu que, quan és l'Estat el qui s'equivoca, no li recau a damunt cap sanció. Anant les coses molt bé, acabarà rectificant després de moltes gestions. Un dels béns que l'Estat respecta més poc del ciutadà és el temps. Del temps que hauràs perdut fent coes, prenent número, exposant el cas, anant d'una taula a una altra, quan no d'un edifici a un altre, per bé que vagin les coses, no en seràs mai rescabalat.

Veig que enguany no han sortit anuncis per televisió d'aquells encaminats a consolar els ciutadans dels imposts que han de pagar, fent-los creure que, pagant-los, contribueixen a mantenir hospitals, escoles i altres servicis, i que, si defrauda hisenda, són aquests servicis que en surten minvats. Millor si no hi ha tals anuncis, almenys s'evita que els contribuents, en un temps en què les notícies de casos de corrupció de governants cauen com a calabruix, no hagin de pensar: "i encara befa".

Si em llegeix qualque polític, potser dirà que faig llarg, que les coses no són així, que? I és que els polítics tenen una habilitat extrema per crear il·lusions i esperances. Ho pensava quan suara sentia el senyor Pedro Sánchez, secretari general del PSOE, fent, boca fresca, afirmacions com ara que "España ama a Cataluña".