Mai no hem tengut gaires bones relacions amb els animals, ni tan sols amb els que se´n diuen de companyia. Quedi clar, això sí, que per res del món els faríem cap casta de mal, com hi ha capbuits que els en fan, o els deixen a lloure quan els han deixat d´interessar. Per dir-ho d´una manera si es vol tòpica hi mantenim una relació d´amor-odi. Millor seria dir-ne un tracte d´indiferència. Els animalons, quan rondinen a prop nostre, deuen ensumar que en passam d´allò més, i no els deu caure gaire en gràcia. Mantenir-los enfora és la l´opció més raonable que se´ns ocorre per no tenir-hi cap topada.
Potser sigui aquesta una de les nostres mancances de la nostra educació sentimental. Un veia com a casa dels amics hi havia els animals més o menys habituals, els cans i els moixos, sobretot, i els tenien com a germans; els feien les carícies més tendres, hi jugaven a cor què vols, si eren encara d´uè els donaven el biberó i en tenien cura com si en fossin els pares mateixos. Més d´un cop, a la vista d´aquestes mostres d´afectivitat, havíem arribat a deduir que érem uns insensibles, un cor que era un pedrot de gel, si érem incapaços de no ser com els amics. També és cert que els al·lots que tant estimaven els animals de casa no tenien cap mania, després, a encordar a la coa dels moixos una llauna de llet condensada buida, o treure els ouets dels nierons dels ocells més variats, o apedregar, amb macs de gruixa considerable, els cans que vagarejaven pels carrers.
Els animals a qui més estimació hem tengut han estat els de ficció. Des de sempre, com és prou sabut, aquesta companyia impagable i fidel que és la literatura ens ha sabut mostrar com els animals han estat, en cultures diverses i allunyades i dels dels principis dels temps, un mirall de l´ànima dels homes; des de l´Orient varen viatjar vers l´Occident les faules i ja no se´n varen tornar. Els millors escriptors de tota literatura els han agafat, els animals, com a protagonistes d´algunes de les seves obres (o, com a símbols de significat diferent, talment els tigres de Borges); Ramon Llull, com no podia ser d´altra manera, al prou famós Llibre de les bèsties va mirar de desentranyar, d´una manera irònica i en pla vulgar, els perills i prejudicis que genera l´ànsia desmesurada de poder. A l´escola era gairebé obligat de llegir alguna de les faules que ens fornien Iriarte i Samaniego; ja teníem pèls a les cames, tot i que beneïda l´hora en què els vàrem descobrir, quan vàrem poder assaborir els bestiaris en la llengua del redol, el de Carner, Pere Quart, els versos d´animals d´una Maria Antònia Salvà o els més hodierns de Miquel À. Llauger.
Si un animal hi ha envoltat d´una rica mitologia literària, cultural i alhora popular aquest, sense cap dubte, és el moix (i, per descomptat, les moixes). A una coneguda, i escandalosa quan es va publicar, novel·la mallorquina els moixos, que freturen ordre, silenci i netedat, junt amb els canonges, habiten els millors barris de la ciutat; Charles Baudelaire els va revestir de misteri i d´admiració, en alguns dels poemes del llibre maleït. Ara, al Japó, s´han temut que els moixos (sobretot el seu miol enigmàtic, Baudelaire ja el destacava) infonen energia positiva, calma, antiestrès, a l´hora de treballar, de manera es permet que pul·lulin a l´ample dins les espai físic de les empreses. Aviat els veurem, pareix, en els bars i restaurants. Diu que diu, a més, que hi ha terapeutes felins (sic) que asseguren que els moixos són capaços de detectar i anticipar, entre altres alteracions de la salut, tumors, infarts, epilèpsia, o alteracions de la glucosa. Posau, doncs, un moix en la vostra vida.
