Pocs gosarien desmentir aquella asserció pedagògica que ens diu que la lectura és una de les millors activitats, pels enormes beneficis de tota casta que reporta, a què podem dedicar el temps els humans. Hi ha qui n'ha fet una de les raons essencials del viure. Ha estat dit que l'adolescència és l'època en què es disposa de més temps per a tot, per llegir també; després, passen els anys, ens hem de guanyar les sopes, la vida personal i familiar es complica, i lectura n'és una de les damnificades.
El gust per la lectura no deixa de ser un misteri; les casuístiques són tan variades com les persones mateixes. Hi ha qui és un lector voraç, quan, a ca seva, d'al·lot, no hi va ensopegar mai cap llibre, ni va veure que ningú de la família llegís; altres han gaudit d'una ben abastida biblioteca familiar i no hi han pres cap afició, a la lectura; potser, però, el cas que més desanima és el dels milers d'adolescents que, en els anys d'escolarització, són comminats a llegir un grapat considerable de llibres i de papers i, després, quan deixen de trepitjar les aules no en tornen a obrir cap ni per compassió. O, cas d'especialitzar-se en qualque disciplina del saber, només llegeixen sobre la matèria en qüestió; opció tan digna i respectable com qualsevol altra, dit sigui de passada.
Es diria que tant la dèria de mestres i educadors de fer llegir a la força els bordegassos com la dels polítics que adesiara armen les campanyes famoses per promoure la lectura, algunes de les quals, o gairebé totes, costen un dineral, duen l'empremta del fracàs. És possible que aconsegueixin arreplegar qualque novell lector despistat; el que és el gruix de la població continuarà sent immune als plaers de lectura. Que tampoc, sobretot pels qui llegeixen de manera habitual, hauria de ser vist com un gran drama. El fet de no llegir, a parer d'un, no diríem que arribi a la categoria de dret, però hauria de ser considerada una attitud tan vàlida com la de llegir. És un fet que passa; es pot ser una persona força intel·ligent, haver fet estudis superiors i dels difícils, i, en canvi, ser un mal lector, o no llegir mai pel plaer de fer-ho, que és la clau de tot plegat. No importa fer res per convèncer-los,als no lectors; si de cas algun dia canvien d'opció i es converteixen en lectors habituals benvenguts siguin al club; potser lamentaran els anys en què han renunciat de manera voluntària a estones impagables de felicitat.
Es deia més amunt que els camins que duen a la lectura són inescrutables. L'altre dia llegíem la iniciativa a favor de la lectura del ciutadà barceloní Xavier Amorós. Havent-li arribat l'hora de la jubilació i havent acumulat al llarg de la vida una galdosa biblioteca que li han anat robant metres generosos de casa, ha optat per anar-la buidant deixant llibres a llocs diversos, bancs públics sobretot, del barri on viu. Com que és home curiós, ha observat en qualque avinentesa, des de casa, la reacció dels vianants davant dels llibres anònims. Les evidències són mica decebedores; ha calculat que la mitjana d'edat dels qui se'n duen llibres l'hem de situar entre els 30 i els 40 anys; els adolescents passen de llis. La crua realitat. Encara que, posats a ser una mica optimistes, un voldria creure que, gràcies als llibres gastats i de franc del senyor Amorós, qualque adolescent que passava per allà potser descobrirà que el plaer de la lectura poc que té a veure amb el calvari de les lectures obligatòries de l'escola.
