El dia 25 d'abril d'enguany va morir a Palma Aina Sebastiana Rado i Ferrando (Santanyí, 1947). Estretament lligada al mar des de sempre, tan lligada al mar com ho estava a les seves conviccions, hom la pot imaginar en els darrers instants amb la mirada llarga posada vers un horitzó que s'enterbolia per moments per esvair-se de cop. Arriba un dia que la vida es confon, es desorienta i, una nit de fosca tancada, algú decideix xuclar-la dins d'un somni etern, sense colors, ni sons, ni llum (ni remei). Lula, l'entranyable cusseta bichon maltès que compartí amb n'Aina un grapat d'anys i en rebé l'estima franca, ha après aquesta lliçó: que un dia hi som, i l'altre dia ja no hi som. Quan adesiara Lula entra dins del pis que habitaren totes dues juntes fins fa no res, cerca desficiosa n'Aina, primer al sofà, després al dormitori i després surt neguitosa al balcó a cridar, tota enfollida, la seva malaurada desesperança.
Aina Rado va tenir una evident presència pública i una vida plena de vivències a partir d'un compromís ferm amb la justícia social, la llibertat individual i col·lectiva, la igualtat i la reivindicació senyera dels drets de les dones. Quan partí a Barcelona -en contra del criteri familiar- a estudiar Filosofia i Lletres a mitjan anys seixanta del segle passat, la precarietat econòmica l'obligà a tornar sense acabar la carrera. Però allà, a la Barcelona grisa de l'època que es començava a desvetllar, consolidà uns referents ideològics que foren el fonament del seu posterior activisme social, polític i sindical. Com era obligat, la joventut encesa es barrejà amb la ingenuïtat, la utopia i la irreverència per fer que es cregués ben capaç de canviar el món de cap a peus. Amb la voluntat i la mobilització, gairebé tot era possible, es deia. Res de nou sota el sol. Tanmateix, aviat va aprendre que el món seguiria més o menys igual per moltes batalles ímprobes que emprengués. Però amb la mateixa celeritat conclogué que el món tampoc no la faria mudar d'ideals.
De tornada a Mallorca, cursà la carrera de magisteri i establí les relacions d'amistat que l'acompanyaren des d'aleshores fins al final amb una perseverança sense parió. El mèrit, quan es parla de llaços d'amistat tan duradors i estrets, és, òbviament, de les dues parts implicades, perquè totes dues parts han hagut de superar les topades, les desavinences i el cansament que, de ben segur, s'han fet presents al llarg del temps. Però, pel que fa al retrat del personatge, és indicador d'uns dels trets més característics de la seva complexa personalitat: la lleialtat, la generositat i l'alt concepte que tenia de les relacions humanes. Senzillament, s'estimava els seus de forma incondicional. Potser amb un cert sentit possessiu, però allò que entregava a canvi pagava ben bé la pena.
N'Aina feu de mestra en diferents etapes de sa vida, amb els ulls sempre inconformistes que fitaven la millora constant dels propis coneixements professionals. Però havia d'explorar altres contrades, i de la mà del sindicalisme acabà a Madrid, on romangué una bona partida d'anys en l'exercici d'un càrrec de responsabilitat (dins UGT). Consellera en el Consell Insular de Mallorca i diputada en el Parlament balear (pel PSOE), directora general de Menors, destacà públicament quan fou designada presidenta del Parlament (en el mes de març de 2010). Poques vegades s'ha vist entre nosaltres -més ben dit, no s'ha vist mai ni de lluny- un respecte tan escrupolós a les formes i un tracte tan homogeni als diputats amb independència de la seva adscripció partidista. L'equilibri, la ponderació i el domini discret de l'escena foren els instruments que feu servir per a deixar el rastre que va deixar. N'Aina es cregué el càrrec i això -ves per on!- li costà més d'un disgust amb els afins.
Reservada molt més que tímida, baralladissa i polemista. Enèrgica, independent, autosuficient i descaradament valenta per plantar cara a les adversitats, les injustícies i els reptes. Defensora a ultrança de la igualtat de la dona des del Lobby de Dones de Mallorca. Amant de la llengua catalana, postuladora incansable de les causes oblidades i/o perdudes, li agradava llegir, viatjar, cuinar, pintar, pescar, fer obres, canviar els mobles de lloc i visitar els mercadets amb fruïció (Barcelona, Gant, Berlín, Brussel·les...).Lectora apassionada, d'història en general, i d'història de Mallorca més en particular; de literatura sud-americana( Vargas Llosa, García Márquez, Cortázar, Paz, Rulfo...) i de novel·la negra ( Vázquez Montalbán, D ashiell Hammett, Raymond Chandler...).
De mentalitat oberta de bat a bat davant tota manifestació d'heterodòxia, acaronava més aviat poc amb les mans, la mirada o els gestos, però aquells que s'estimava, s'ho sentien. De la cuina -del fet de cuinar- en feia un ritual destinat a concitar adhesions i a crear complicitats en l'àmbit familiar, on els seus consells, opinions i guiatges eren tinguts en gran consideració. Per als seus dos germans -Andreu i Joan-, era un referent insubstituïble, però les relacions amb en Joan -nou anys més jove- foren especialment intenses perquè n'Aina adoptà el paper, que no abandonà, de protectora del germà petit.
Mai cregué que el final hagués arribat fins que les evidències desfavorables foren aclaparadores. Com esqueia a una persona eminentment vitalista, volia viure la vida i la volia viure amb passió cada segon. Els episodis en què la malaltia reculava o semblava que reculava eren una porta que entenia que s'obria a uns anys, uns mesos o unes setmanes més de trajecte. Però, finalment, sentí la immediatesa del somni profund. No hi hauria més pròrrogues. Fou aleshores quan agafà en un apart el seu germà Joan i li digué que li sabia greu per ell, però que aquesta vegada estava prou cansada i que es rendia [potser que aleshores li ressonés la remor suau del mar del caló de Sol i Mina on es remuntaven els records més plaents de la infantesa].
