Què era la llengua balear?

Què era la llengua balear (o 'lingua balearica' o 'baleari eloquio')?

Llengua balear va ser una de les denominacions que va rebre la llengua pròpia de Mallorca -aquella que científicament i estatutàriament és anomenada "català"- durant els segles XVII i XVIII i només ens uns àmbits molts concrets, els religiosos i notarials. Es tractava d'una denominació de naturalesa culta, no emprada popularment i que va néixer en àmbits lletraferits. Consistia a aplicar el gentilici balear (d'origen clàssic i recuperat per l'humanisme del Renaixement) per referir-se, normalment en llatí, a la llengua parlada a Mallorca (i de vegades, també a la de Menorca, però no a la d'Eivissa i Formentera). Com a nom de la llengua no es documenta fins al segle XVII.

En l'àmbit religiós el terme Baleari eloquio i les seves variants eren emprats per referir-se a la llengua parlada al bisbat, és a dir, a Mallorca i Menorca, que constituïen la mateixa diòcesi i Balears en sentit estricte. A Eivissa i Formentera, que no formaven part del bisbat de Mallorca, no es documenta, almanco que jo sàpiga, l'ús d'aqueix terme, ni s'indica tampoc que els seus habitants parlassen aqueixa llengua.

Quines eren les altres denominacions de la llengua? Com evolucionaren?

En primer lloc s'ha de parar esment que, tant en l'edat mitjana com en la moderna, la llengua de Mallorca sol aparèixer designada amb mots que no es refereixen a cap origen concret (com pla, romanç o vulgar). No manquen, tanmateix, els casos que es fa servir un gentilici (és a dir, un terme que indica l'origen o identitat). Fins a mitjan segle XVI l'absolutament predominant és el de català i les seves variants. El primer exemple conegut és darreries del segle XIII o de la primeria del XIV ("començ jo Guillem Correger de Mayorcha aprenent en l'art de Cirurgia a translatar [traduir] aquesta obra de latí en romanç catalanesc"). En l'Edat Mitjana només s'ha documentat un altre gentilici -"mallorquí"- i únicament en dues ocasions. Pareix que va ser en la segona meitat del segle XVI quan va començar a minvar (però no va desaparèixer) l'ús del mot català i a augmentar el de "mallorquí" i les seves variants (com "llengua mallorquina") que es convertiren en les formes més abundants. Només com a exemple, en la Recopilatió de las Franquesas de 1622 s'indica que els articles havien de ser redactats "en nostre vulgar parlar e lenguage mallorquí". Així mateix s'introduïren dues denominacions més, de caràcter marcadament cultista i no emprades en àmbits col·loquials. Es tracta de "balear" i les seves variants (com baleari eloquio) i de "llemosí". Aquesta darrera també emprada a Catalunya i València i resultat d'atribuir un origen occità a la llengua, concretament a la comarca de Llemotges. El gentilici català es documenta de manera molt més esporàdica, però convé ressaltar que apareix en texts de tipus legal o jurídic d'àmbit mallorquí. Mostra d'això és que en la recopilació de les franqueses de 1622, ja esmentada, hi consta l'obligació de "continuar a la lletra en llengua catalana totas y senglas cosas que seran ditas y deposadas". Resumint: en els segles XVII i XVIII empraven diversos gentilicis a fi de nomenar la llengua, i "balear" no era precisament el més freqüent.

Aqueixa diversitat de gentilicis volia dir que s'havia perdut la idea d'unitat lingüística amb Catalunya i València?

Les fonts demostren just el contrari, que aqueix sentiment es mantenia ferm. D'això n'hi ha molts exemples, a betzef, i em limitaré a citar-ne dos, per la seva entitat. En Joan Dameto, a la seva història de Mallorca (1630), dedica un capítol a la "lengua mallorquina". I respecte d'aqueixa llengua mallorquina afirma que "no será ageno de nuestro argumento dezir algo del lenguaje que por acá vulgarmente usamos. (...) el que últimamente agora se platica, que comunmente se llama lenguaje lemosín, derivado de una província de Francia, cuya cabeça es la ciudad de Lemouix, o Lemosins. Truxeronla [la varen dur] a Cataluña los primeros conquistadores de aquel nobilissimo principado, de donde despues la heredaron los Reynos de Mallorca, Valencia, y Cerdeña por medio de las armas vencedoras de los clarisimos Reyes de Aragón". Vegem un exemple de naturalesa institucional: a 1586 s'indicava que el càrrec d'advocat fiscal de la Reial Audiència de Mallorca havia de recaure en persones originàries de Catalunya i València "por ser estas dos naciones de la lengua que allí [a Mallorca] se habla". És a dir, Catalunya i València eren considerades "nacions" on es parlava la mateixa llengua que a Mallorca. I diferents, per tant, de la nació mallorquina a la qual apel·laven els jurats mallorquins a 1611, quan feien referència a "l'agravi tant gran que se ha fet a tota la natió mallorquina que tant fael [fidel] és a Sa Magestad". En els segles XVII i XVIII, per tant, la idea de comunitat lingüística no equivalia, com ho havia fet a l'edat mitjana, a la de "nació". Així ho raonava, ben contundentment, l'escriptor rossellonès Lluís Pujades (1627): "Ni por hablar todos una misma lengua se puede inferir ser Cathalunya y los Condados una sola provincia, pues lo mismo se podría dezir de los reynos de Valencia y Mallorca con las islas de Menorca, Iviça y Cerdenya, donde se habla la misma lengua."

Amb el terme llengua balear es feia referència a la parla popular o dialectal de Balears?

La denominació llengua balear i les seves variants (" lingua baliarica", "baleari eloquio") eren usualment emprada en llatí, per referir-se a parts del text escrites en la llengua administrativa i literària de Mallorca, a fi de facilitar la comprensió ( ad maiorem intelligentiam) per part del lector o de l'auditori. Dos exemples: a 1602, en una acta notarial, s'indicava, en llatí, que determinats acords serien redactats en lingua nostra balearica. I en aquests pactes s'indicava que "jo Joan Miquel Proens ven a V.M. mossèn Martí Sanxo tot lo formatje salat aporta en la setjatia" (sagetia, tipus de vaixell) i que li feia "venda de aquell ab totes les clàusules sòlites i necessàries". I en una constitució sinodal de la diòcesi de Mallorca de 1636 es recollien indulgències escrites en baleari eloquio, que començaven així: "1.- Lo Sanctíssim Pare Paulo Papa V. de felice recordació, ha concedit cent dies de perdó a totes les persones que diran, Alabat sia el Sanctíssim Sagrament, y la matexa indulgoncia [sic] guañaran los qui oint-ho, lo reverenciaran." En definitiva, el terme llengua balear o baleari eloquio era emprat per referir-se a la llengua culta, administrativa i jurídica dels religiosos i dels notaris mallorquins, caracteritzada per l'ús exclusiu de l'article literari, dels pronoms "nosaltres" i "vosaltres" i per una ortografia comuna amb la llengua culta de Catalunya i València . De la mateixa manera, el "mallorquí" o la "llengua mallorquina" dels documents d'aquesta època es refereix també a aqueix llenguatge culte, denominat tradicionalment "mallorquí de trona". En pot servir d'exemple una cobla, publicada a Mallorca l'any 1627, i de la qual s'afirma que està escrita en "mallorquín". Estava dedicada a "Sor Catharina Thomasa" i començava així:"Thomasa tothom qui us veu/dels Sants tan acompanyada/diu, que sou molt regalada,/y molt amada de Déu".

Per què es va fer servir, idò, el gentilici balear a fi de nomenar la llengua?

Els autors que han tractat el tema coincideixen a afirmar que el gentilici balear es feia servir a fi de remarcar el caràcter propi i natiu de la llengua, en una època caracteritzada per la voluntat de les institucions -i dels escriptors- de reivindicar la identitat illenca i l'existència institucional del regne de Mallorca com a part de la monarquia hispànica. S'ha de tenir en compte, a més, que en aqueixa època el castellà -convertit en la llengua de la cort„ havia guanyat molt de pes com a llengua de cultura, i que començava a introduir-se amb més o manco força en l'església i en els àmbits jurídics. Tal com ha indicat l'historiador Josep Amengual, ja no n'hi havia a bastament a indicar que determinades prèdiques s'havien de fer en "romanç" o "vulgar", sinó que s'havia de precisar que havien de ser en la llengua de la diòcesi balear (és a dir, el baleari eloquio) perquè, si no s'aclaria, es podria entendre que també podien ser en castellà.

Sobre això s'ha de tenir en compte que, sobretot -però no únicament- en el món de l'església hi havia una actitud de refús a la utilització del castellà per part de la institució (no com a llengua de cultura). Una mostra ben clara i llampant d'aqueix refús al castellà -o al seu predomini- el constitueixen algunes de les composicions que es varen presentar a les festes de la beatificació de santa Rosa de Lima, celebrades al convent de Sant Domingo de Manacor (1645): "Mallorca no pot callar,/ vol vui en públic eixir [sortir];/ (...)Massa havem dormit fins ara/ i prou havem estat muts;/ Déu no ens ha fet tartamuts/ sinó de llengua ben clara;/ y tant com la castellana,/ que en la Iglésia llatina/ canta, y la mallorquina/ isca [surti] y cant [canti] de bona gana (...) Call [que calli] el castellà,/ Cant [que canti] el mallorquí,/ que el dret és igual/ que hi ha entre sí,/ per vui celebrar,/ cantar, referir/ moltas alabances/ de la que florí,/ la divina Rosa,/ (...) ¿Per què mes Castella/ se'n vendrà ací/ cantant ab sa llengua/ i no ha de eixir [sortir]/ mallorquina llengua,/ que pot competir/ ab qualsevol altre/ en parlar polit?

* Historiador, professor associat d’Història Medieval a la UIB